Rihanna

Només han passat tres anys, però sembla que tot el mes que vaig estar a Miami documentant els preparatius de la Superbowl de l’any 2020 formés part d’una altra era. Càmera en mà, corrent per l’estadi Hard Rock, sentint el pessigolleig d’estar vivint un moment irrepetible, no era conscient del que acabaria succeint setmanes més tard: l’esclat d’una pandèmia que forçaria tot un món a frenar de cop. Aeroports buits, carrers silenciosos, camions refrigerats aparcats en una cantonada dels hospitals americans. Totes elles, imatges d’un passat molt recent, que hem oblidat per poder afrontar un nou present carregat d’incerteses.

L’actuació de Shakira i JLO al gran espectacle de la Superbowl va ser l’últim acte de masses d’un món vell. El món d’ahir. La gran festa final d’una societat que es pensava invencible i que va veure com la por s’inseria en una societat que ja estava polaritzada i que acabaria sent testimoni de l’esclat d’una guerra en el cor del Vell Continent.

Veure l’actuació de Rihanna en la Superbowl d’enguany ha despertat uns records d’una part de la meva vida que, en un matí de dilluns, he revisitat talment una pel·lícula vista però no viscuda. Torno a sentir els nervis, la pressió, els dubtes. Recordo les llàgrimes de por i l’esclat de joia després d’haver esclatat l’últim petard.

Rihanna, la diva de Barbados, va decidir tirar per la finestra totes les expectacions dipositades en una estrella del pop que ha d’omplir l’escenari més gran del món. Un cos perfecte? Ella va ensenyar amb orgull la seva panxa d’embarassada tot cobrint-se amb un abric d’Alaia en forma d’edredó. Va aprofitar la Superbowl per presentar una nova gira o una nova cançó? Rihanna va cantar i va tornar a desaparèixer (ni va publicar cap story ni penjar la seva actuació en les seves xarxes socials). Va fer una coreografia que demanava litres de suor? Riri es va moure el mínim, connectant amb la desgana d’una societat que està cansada i que ha fet de “la gran renúncia” un dels emblemes del món postcovid.

La Superbowl de Rihanna serveix de metàfora del nostre present. Prioritzant la seva vida personal –una nova maternitat– per sobre de tots els atributs que sempre demanem a una estrella del pop, ens ha donat una lliçó de vida. Fent el mínim, Rihanna va acabar brillant. La societat capitalista ens ha volgut fer empassar la píndola de la cultura de l’esforç i del sacrifici. I aquí rau la gran radicalitat de l’actuació. Rihanna s’ha sumat a la jornada de les 40 hores, a la gran dimissió, tot posant en escena la doble vareta de mesurar que la societat aplica als cantants masculins i femenins. Reivindicant-se a ella mateixa, Riri ha parlat de tots nosaltres, obrint-nos una porta a seguir-la en la consecució d’un equilibri més just entre la vida personal i la professional.