La llibreria del Turó

M’he de netejar els ulls per poder tornar a veure el present amb claredat. També necessito caminar pels carrers de la meva ciutat amb uns auriculars que només emetin silencis. En un món que viu en un estat d’alerta constant, on les notícies es van encavalcant sense que tinguem temps per digerir-les, m’agradaria tancar-me en un refugi, en una torre com la de Montaigne, i acomplir una activitat tan egoista com la de dedicar-me temps.

“El primer que faig al despertar-me és veure com s’han despertat les roses, les peònies i les hortènsies. També observo com estan creixent els trèvols; si és estiu els rego, si estem a l’hivern, trec l’excés d’aigua que s’ha acumulat als testos”. Em nego a llegir l’última frase impresa a La llibreria del Turó i tancar un llibre que s’ha convertit en el meu recés de serenitat. Durant una setmana, les vivències explicades a manera de diari per l’escriptora italiana Alba Donati han estat l’analgèsic que el meu cervell necessitava.

“La veritat és que hauríem d’escoltar els nostres somnis, les nostres passions”. Donati, als 59 anys, va decidir deixar una vida establerta a la ciutat de Florència on treballava en el departament de premsa d’una reconeguda editorial, per fer realitat un somni que guardava des de ben petita. Entre carrers de pedra i uns cels blaus típics de la Toscana italiana, va començar a restaurar la seva casa familiar situada en el petit municipi de Lucignana. Després de molt d’esforç, d’una campanya de crowdfunding i de fer múltiples peticions d’ajuda a les editorials nacionals, Donati obriria la seva llibreria. Un negoci que batejaria amb el nom de Sopra la Penna.

La llibreria del Turó ens narra amb una sensibilitat i una capacitat del detall plena de poesia, uns anys que sembla que hem oblidat, quan un virus va sacsejar un present que mai va deixar de ser incert. Les pàgines d’aquest diari també es poden llegir com la crònica d’una revolució personal, a la vegada que descriu la força de crear llaços humans a través de la lectura. “Els meus clients senten que la llibreria els pertany. Són un exèrcit que està cansat d’algoritmes i que vol escoltar i confiar en la veu d’un ésser humà”.

Raó no li falta, a la italiana. Quan encara no ens hem recuperat dels anys grisos de la covid, de les fake news que inunden les xarxes socials i els mitjans de comunicació partisans, una nova amenaça amb el nom contradictori d’intel·ligència artificial, està posant en mans de corporacions tecnològiques el nostre futur col·lectiu. Per això, llegir (amb o sense una torre) s’ha convertit en una activitat revolucionària. La lectura uneix amb fils invisibles una comunitat sensible i disposada a ajudar-se mútuament. Així ho narra Donati en un llibre que s’ha convertit en un bàlsam per un cor, el meu, que estava bategant amb un excés de pulsacions. No soc cardiòleg, però si ho fos, també els receptaria aquest llibre. És una petita gran joia.