La mirada de Joana Biarnés

Per al fotògraf Henri Cartier-Bresson el misteri de l’art de la fotografia residia en un algoritme on ull, cor i cervell formaven un triangle equilàter perfecte. Des de l’últim pis de la Fundació Canal de Madrid, no parava deixar de pensar en aquesta teoria del mestre francès, mentre recordava algunes de les instantànies que formen part de la mostra Joana Biarnés. Madrid. Moda a peu de carrer i que es pot veure fins al pròxim 23 de juliol.

Joana Biarnés va ser una pionera en un món, el de la fotografia, que havia estat dominat des dels seus inicis per una mirada masculina omnipresent. Ja en un dels seus primers encàrrecs (quan va haver de fotografiar un partit de futbol), l’artista de Terrassa va poder comprovar que el seu destí consistiria, com dirien els americans, a trencar molts sostres de vidre. Amb una barreja de bondat, picardia, valentia, determinació i talent, Joana Biarnés va obrir-se camí en un món masclista i en un país que anava abandonant una dictadura per abraçar una democràcia incipient.

Moda i fotografia han format una simbiosi extremament productiva. Els dissenyadors, tot entenent el poder de creació d’icones innata de la fotografia, van aliar-se amb fotògrafs i revistes per inspirar una nova generació de dones que aniria guanyant autonomia després de la Segona Guerra Mundial. Vogue, Marie Claire, Elle ajudarien a crear una nova imatge d’una dona moderna que emprava el poder transformador de la moda per expressar qui era (o volia ser).

En una Espanya autàrquica, però que cada vegada més anava obrint-se i abraçava un nou present, Joana Biarnés va saber fer compatible aquesta lluita històrica en les seves instantànies de moda. Aquesta contradicció entre dos tipus de societat es fa present, per exemple, en les fotografies d’unes desfilades on la vella guarda franquista compartia primera fila amb una nova generació d’artistes. També ho feia en unes imatges on les models lluïen creacions futuristes de Paco Rabanne en un entorn que encara no havia abraçat els signes d’un temps nou.

Biarnés va fotografiar sense jutjar. Va empatitzar i va saber retratar una societat que estava canviant de pell. Ara bé, una fotografia sempre necessita un peu de foto i aquí és on la ideologia s’acaba colant en una mostra que em va deixar un sabor de boca amarg. Un turista que vegi aquesta exposició no sabrà que Carmen Polo va ser l’esposa d’un dictador o que el diari Pueblo va ser un dels altaveus dels sindicats verticals del franquisme. Ara que els museus de tot el món estan canviant cartel·les i repensant col·leccions, sorprèn (o no) com en una sala d’exposicions de la Comunitat de Madrid s’utilitzi la trajectòria artística d’una fotògrafa excepcional per blanquejar un règim que va censurar, matar i prohibir la llibertat de premsa.