Coldplay

L’interior d’una nevera, els llibres que omplen una prestatgeria en una llar, les cançons més reproduïdes en una plataforma digital... Un estil de vida i els interessos d’una persona poden intuir-se només observant aquests tres espais íntims. Què mengem, què llegim i què escoltem construeixen els puntals que ens ajuden a construir una biografia.

Les cançons guardades en llistes de reproducció en el meu Spotify s’han convertit en un segon reservori de les meves memòries personals. Només necessito prémer el botó de reproduir, escoltar un parell de notes i em situo en una coordenada espai-temps molt concreta. Avui, mentre escric una nova columna per a SEGRE amb la ressaca dels quatre concerts de Coldplay a Barcelona, m’atreviria a afirmar que la meva vida adulta podria contextualitzar-se amb els àlbums i cançons d’aquest grup anglès.

“He escoltat una cançó que m’ha emocionat molt... M’agradaria saber si algú em podria dir quin és el nom del grup que posa la banda sonora a un anunci de la Creu Roja”. Era l’any 1999 i jo començava una nova aventura a Barcelona. Sense accés a internet o telèfons mòbils, la ràdio s’havia convertit en un acompanyant en les nits de solitud en una residència d’estudiants. 93.201.74.74. Protegit per una cabina telefònica, vaig marcar uns números màgics que m’obrien la porta a la intel·ligència col·lectiva. Gràcies a La Nit dels Ignorants de Catalunya Ràdio vaig conèixer que Coldplay era la banda emprada en aquest espot de televisió.

Des d’aquest descobriment fins a saltar d’alegria i per què no dir-ho, amb llàgrimes als ulls, en els últims concerts de Coldplay a Barcelona han passat gairebé vint-i-quatre anys i multitud de vivències. Del Fix You amb el seu crescendo melòdic, al melancòlic Christmas Lights que va posar la música a un Nadal rodejat de tristor, tot passant per l’experimentació sonora de Life in Technicolor o Violet Hill, que em propulsaven a córrer per un Central Park tenyit amb fulles de tardor. Veure i viure un concert de Coldplay és una experiència que et fa connectar amb seixanta mil desconeguts que omplen tot un Estadi Olímpic.

Corren mal temps per a la lírica. En un present polaritzat pel poder de crispació de les xarxes socials, afirmar que t’agrada Coldplay va en contra de la norma de ser cool. En un món gris, l’explosió de colors i alegria que genera un concert d’aquesta banda britànica equival a unes quantes sessions de teràpia. En un món que navega cap a la individualitat extrema, formar part d’una col·lectivitat unida, ni que sigui durant dues hores, t’ajuda a confraternitzar en un món que sembla, a vegades, que va a la deriva (o al precipici).