El big-bang de la destrucció

Les dues grans estrenes cinematogràfiques d’aquest estiu, Barbie i Oppenheimer, ens recorden el gran poder, moltes vegades oblidat, del setè art i del poder hipnòtic que habita en les biografies.

“No hi ha entrades” era la frase que cobria tots els horaris de les sessions organitzades al cinema Phenomena de Barcelona en la setmana de l’estrena d’una pel·lícula rodada en 65 mil·límetres i que s’hauria de visionar en un projector de 70. Oppenheimer és una obra magna de Christopher Nolan, un cineasta amb una filmografia que sempre ha transitat entre la intimitat i la proximitat del microscopi i la grandiloqüència del telescopi. Aquesta producció parteix de la biografia, escrita per Kai Bird i Martin J. Sherman i que, en més de 700 pàgines, escrites al llarg de vint-i-cinc anys, intenta desgranar la història personal d’un científic polièdric que va ser descrit pels dos autors com el d’un “prometeu americà”.

La vida de J. Robert Oppenheimer i la creació de la primera bomba atòmica de la història també han necessitat molts metres de cel·luloide per ser posada en escena. Durant tres hores exhilarants la càmera de Nolan transita del color al blanc i negre; dels primeríssims primers plans dels ulls blaus del protagonista a unes explosions dantesques que fan tremolar la pantalla i els cors dels espectadors.

El joc de miralls d’Oppenheimer, format per un relat fragmentat en el temps i l’espai, com ja va fer el director en Interstellar o Dunkirk, es construeix a través de dos judicis filmats en un blanc i negre preciosista. El primer, datat el 1959, és una comissió de control al Senat dels Estats Units on un amic (o enemic?) d’Oppenheimer, Lewis Strauss, és qüestionat pels senadors abans de ser nomenat ministre de Comerç per Eisenhower. El segon, un interrogatori realitzat a porta tancada l’any 1954, ens mostra com el govern dels Estats Units retiraria les credencials per accedir a informació confidencial a un científic que havia caigut en estat de gràcia, després d’haver ajudat el seu país a guanyar una guerra amb el bombardeig d’Hiroshima i Nagasaki.

La por al comunisme en un país on es van organitzar caceres dignes de la inquisició, l’auge del feixisme a Europa, els límits de la ciència en la creació i la destrucció del nostre planeta, les batalles polítiques sobrevolen les tres hores de metratge d’una producció que mereix ser vista un parell de vegades per poder copsar tota la complexitat formal i moral enquadrada per la mirada de Nolan. “Els científics adverteixen que la Terra ha arribat en un punt de no retorn a causa de l’escalfament global”, llegeixo en una notificació que el The New York Times m’envia al telèfon. No fa falta una arma nuclear per destruir el nostre planeta. Amb accions individuals, repetides i egoistes, tots nosaltres hem creat una amenaça més gran que aquella bomba atòmica que va ser construïda en un desert de Nou Mèxic.