El miratge de Màlaga

Pot una ciutat morir d’èxit? Després de llegir nombrosos articles publicats en la premsa espanyola que glossaven un suposat miracle que tenia lloc a la ciutat de Màlaga, m’envaïa la necessitat de trepitjar els seus carrers empedrats de color blanc. Aparentment, i jo diria que d’una manera molt superficial i amb una clara vocació de propaganda política, se li atribueix a la capital de la Costa del Sol haver robat la segona capitalitat cultural d’Espanya a Barcelona. És cert, tenir una seu del Pompidou, un museu Thyssen, un teatre somiat per Antonio Banderas, un Museu Picasso o un Festival de Cinema carregat d’estrelles et donen punts, però després d’haver analitzat aquestes propostes culturals in situ, aquestes no són suficients per ocupar la segona posició del pòdium.

“No se crea todo lo que lea”, em va avisar en Juan, un taxista que tenia moltes ganes de parlar. “El centro histórico se ha convertido en un parque de atracciones para turistas. Es imposible encontrar a alguien local que pueda vivir aquí”. Preguntat per la majoria absoluta del nou alcalde, per la no-regulació dels lloguers turístics, en Juan es mostrava perplex. “Los alquileres están tan caros que los que vivían en el centro ahora tienen que hacerlo en pueblos”. “Se necesita una regulación inmediata y que los políticos terminen con los okupas”. Sempre he pensat que, quan en una conversa amb un desconegut apareix la paraula okupa, és millor fer un canvi de tema perquè, xifres en mà, és un no-debat.

Arribem a l’hotel. M’acomiado del Juan. Check-in fet. Decideixo aprofitar les 16 hores que em queden per poder comprovar el miratge cultural de Màlaga. M’espera el Museu Picasso.

La celebració del cinquantè centenari de la mort del pintor malagueny està sent una oportunitat única per anar descobrint algunes de les seves facetes més desconegudes. Picasso Escultor. Materia y Cuerpo és una mostra extraordinària, comissariada per Carmen Giménez i que, per primera vegada a Espanya, ens ofereix la possibilitat de gaudir de l’art en tres dimensions sorgit del torrent creatiu de Picasso. Talment faria Calder o el nostre Leandre Cristòfol, Picasso va saber trobar noblesa en els materials de rebuig. En el seu univers, un clau rovellat es converteix en unes cames; uns filferros en unes cordes d’una guitarra; un tros de fusta en el pit d’una banyista.

No era la primera vegada que m’envoltava de les seves escultures. Encara puc recordar la sensació de superació que vaig sentir l’any 2015 en una exposició monotemàtica al MoMA. Va ser allí, en ple cor de Manhattan, on vaig poder veure, per exemple, les sis botelles d’absenta o les dues guitarres cubistes que crearia en el 1912-1914.

Presenciar el poder demiürg de Picasso és una experiència que s’ha de viure. Si no poden viatjar a Màlaga, els recomano que comencin a mirar vols a Bilbao perquè aquesta mostra viatjarà al Museu Guggenheim on, per cert, dialogarà amb un edifici-escultura nascut de la imaginació titànica de Frank Gehry. No se la perdin.