El clarobscur de Caravaggio
Jo no era un fugitiu, però havia decidit seguir-ne les passes d’un. Després d’haver visitat, amb el cor compungit, les ruïnes de Pompeia, m’havia posat el repte de veure dos dels tres Caravaggios que resideixen a Nàpols.
Tenia tres hores i uns quants quilòmetres al davant. Segons la guia del creuer, una autèntica missió impossible.
Nàpols és un gresol de cultures, conquestes i resistències.
Està formada per un entramat de carrerons desordenats on els clàxons dels cotxes, el fum dels tubs d’escapament i les banderoles blanc-i-blaves conformen un paisatge humà caòtic, però ple d’un encant difícil de trobar en una Europa on les seves ciutats s’han omplert de locals de brunch instagrameables i de locals de manicures. És una metròpolis bruta, caòtica i que fa olor de cremat i de fum.
També és una capital on la riquesa d’un passat llunyà s’evidencia en unes galeries envidrades que competeixen amb les de Milà, en els seus palaus decadents i en unes esglésies barroques que s’agiten en la seva curvatura fins a acaronar un cel brut de contaminació.Michelangelo Merisi, popularment conegut com a Caravaggio, va arribar aquí l’any 1606. Després d’haver acariciat l’èxit en una Roma que s’havia rendit al seu talent, el pintor es veuria forçat a amagar-se i a fugir per un crim que havia comès durant una partida de pallacorda (un tenis primitiu).
En aquest primer viatge, executaria una obra que ara s’aixeca davant meu. Les Set Obres de Misericòrdia és un llenç plenament cinematogràfic en què s’expliquen set històries en un rectangle gegant que s’eleva en una capella central.Caravaggio no és només el pintor insigne del barroc, el pare del clarobscur o l’artista que es faria famós per utilitzar persones reals per representar verges.
L’ombra de Caravaggio va més enllà dels seus llenços i de les escenes bíbliques, sempre plenes de violència. La llum de Caravaggio ens impedeix poder separar art i vida.
La seva biografia i la seva creació artística estan íntimament vinculades, convertint-lo en un dels primers artistes contemporanis. Sense el crit de Caravaggio no existiria la pulsió de mort de Francis Bacon; sense els seus cossos nus, no hi hauria espai per la carnalitat excessiva de Lucian Freud.Caravaggio va ser un fugitiu durant tota la seva vida.
Espases versus pinzells. Després de Nàpols, viuria a l’exili a Malta i a Sicília.
El 1610, amb un cos ple de cicatrius i amb un ull gairebé perdut, pintaria el seu últim quadre, El Martiri de Santa Úrsula. L’artista tenia només trenta-vuit anys quan va deixar assecar aquesta peça precipitadament a l’aire lliure.
Una invitació papal, on se li prometia el perdó, tornaria a posar en moviment un artista nòmada que moriria abans d’arribar a Roma. Seria assassinat? Seria per una intoxicació pel plom de les pintures? Per trobar la veritat en la vida i en l’obra de Caravaggio, un ha de mirar amb molta atenció les ombres.
Ni blanc ni negres, és el triomf dels clarobscurs.
