Tant sí com no
És com una plaga. De sobte, una paraula o una expressió forana (sovint, del castellà) comença a utilitzar-se en català i, en quatre dies, el seu ús passa a ser general, com si sempre hagués format part de la nostra llengua i les generacions més joves, en molt poc temps, l’acaben percebent com a genuïna. És el que està passant (o potser ja ha passat) amb l’expressió “sí o sí” per indicar que alguna cosa s’ha de fer tant si ens agrada com si no, que no hi ha alternativa. Aquesta expressió, que no havien dit mai els nostres avis, se sent ara cada dia i pertot arreu. I no tan sols al carrer, sinó també en els discursos dels polítics (de tots els partits), a les tertúlies radiofòniques, a la televisió... L’hem llegit a la portada d’algun diari. La diu tothom: gent gran i gent jove, persones d’ideologia oposada, universitaris i analfabets... La cosa no seria greu si no fos que en català hi ha diverses expressions genuïnes que volen dir exactament el mateix i que fins fa poc eren d’ús ben normal: “peti qui peti”, “de totes totes” o, sobretot, “tant sí com no”. La cosa no seria greu, tampoc, si no fos que passa una cosa molt semblant amb una gran quantitat de paraules, expressions o trets sintàctics. I la cosa, finalment, tampoc seria tan greu si no fos que la major part d’aquestes interferències procedeixen de la llengua poderosa amb la qual el català conviu en una situació que, malgrat tots els esforços, continua sent de clara minorització.
La substitució d’una llengua per una altra (d’exemples, la història en va plena) no es produeix d’avui per demà. Durant un temps, les dues llengües en contacte (una de les quals, tard o d’hora, acabarà per substituir l’altra) conviuen al carrer. I en aquest període de convivència (que pot ser d’uns quants anys o uns quants segles), la llengua que finalment s’acabarà imposant va interferint en l’altra, més feble i influenciable, amb paraules, expressions i trets sintàctics o fonètics que les van acostant a poc a poc, fins que, arribat un punt, la llengua feble acaba convertida en un dialecte de la llengua forta, que s’acaba imposant –amb més o menys subtilesa— entre els parlants.
Per tant, que en català esdevingui general l’ús d’expressions com “sí o sí”; que alguna cosa deixi de fer “olor de mandarina” i, cada vegada més, faci “olor a mandarina” o, directament, “olori a mandarina”; que desapareguin alguns pronoms febles en frases com “ja tinc prou” o “no hi ha cap”, o que hi hagi cada cop més parlants que, en comptes de “caure”, “es caiguin”... que tot això sigui cada dia més corrent no és un bon símptoma per a la salut del català. I encara hi ha qui té el cinisme d’afirmar que s’han de protegir altres llengües, a casa nostra, per assegurar-ne la supervivència?
