Mentides que no enganyen
Un dels llibres que recollia els articles que Quim Monzó publicava –i encara publica— a La Vanguardia es titula Tot és mentida (Quaderns Crema, 2000). La ironia és un tret característic dels textos de Monzó i és curiós que posi aquest títol, Tot és mentida, a un dels seus llibres que no és un recull de relats, que, en principi, és on hi hauria d’haver més ficció, és a dir, més mentida.
La línia que separa la realitat de la ficció sempre m’ha fascinat i, amb el temps, he arribat a la conclusió que no té res a veure amb la línia que separa la veritat de la mentida. Dit d’una altra manera: allò que percebem com a real pot ser mentida i, d’altra banda, a través de la ficció es poden dir grans veritats. Només cal que ens adonem de com, tot sovint, ens venen les notícies alguns mitjans de comunicació. Recordeu, per exemple, com han cobert les manifestacions de l’Onze de Setembre alguns mitjans espanyols els darrers anys? Moltes vegades, doncs, no hi ha res més fals que allò que ens volen fer passar com a real. A cada cantonada ens donen gat per llebre, o garsa per perdiu. Cal anar molt alerta. Contrastar. I, així i tot, ens entabanen cada dos per tres. Qui no ens enganya mai, en canvi, és la ficció literària. Els contes i les novel·les parteixen de la base que tot allò que expliquen és mentida, però si estan ben escrits, de forma honesta i sincera, si persegueixen retratar un pessic de la naturalesa humana (que és el que tota bona ficció literària hauria de perseguir), i se’n surten, per més que expliquin històries que no són ni han estat mai reals, allò que tenen de veritat, allò que mostren de nosaltres mateixos, és més autèntic que no pas el que llegim cada dia en molts diaris, escoltem a la ràdio o veiem a la televisió.
És per això que considero una bajanada aquella afirmació que s’ha repetit fins a l’avorriment i que diu que “la realitat supera la ficció”. És cert que, tot sovint, la ficció parteix de la realitat, de la mateixa manera que la realitat de vegades vol imitar la ficció. És, però, només a través de la ficció literària que molts escriptors han trobat la forma de dir grans veritats. Si, per exemple, Joaquim Amat-Piniella hagués escrit un llibre de memòries, en comptes de la impressionant novel·la K. L. Reich, per difondre la seva experiència en un camp d’extermini nazi, el seu missatge (i el que té de veritat) hauria tingut molta menys força. Així mateix, podem trobar més veritats sobre l’amor si llegim Anna Karènina que no pas en deu mil programes de televisió on apareixen testimonis reals airejant les seves intimitats sentimentals.
Els qui ens volen transmetre la realitat sovint ens enganyen. Les grans obres literàries, en canvi, aquelles que estan carregades de veritats universals, no ens enganyen mai.
