Buscant fantasmes
La novel·la negra en català viu el seu millor moment. Als anys 60, quan Pedrolo (com a editor, traductor i autor) la reivindicava, la narrativa policíaca rebia el menyspreu de les elits culturals, que la tenien per un gènere “menor” i consideraven que en català només s’havien d’escriure obres de “qualitat”. Més endavant, als anys 80, l’intent encapçalat per Jaume Fuster, Andreu Martín i molts altres, va tenir més ressò i va permetre que avui dia, molts autors catalans hagin conreat el gènere i que, fins i tot, alguns s’hi hagin especialitzat.
En molts casos, com el del mateix Pedrolo, les convencions i els principis de la novel·la negra no són més que una excusa per acabar construint un artefacte literari difícil de classificar. És el cas de Ciutat fantasma (Llibres del Delicte, 2017), la segona novel·la de David Marín. El text, de tot just 140 pàgines, està escrit amb un estil precís, sense filigranes supèrflues però amb una dosi justa de lirisme que, quan convé, contribueix a crear una atmosfera torbadora d’irrealitat. La novel·la de Marín arrenca amb un assassinat (“Aquest matí han matat un home d’un tret al clatell”, diu la primera frase), i el lector sap que, a partir d’aquest moment, si vol saber qui era el mort, qui l’ha matat, per què ho han fet, i quina relació té tot plegat amb el narrador, haurà de continuar llegint. La història, però, de seguida se centra en el narrador protagonista, un mosso d’esquadra que, després de vuit anys de destinació en terres lleidatanes, torna a la Barcelona postolímpica dels anys 90 (que es converteix en un personatge més de la novel·la) i es recorda d’un amic de joventut, al qual no aconsegueix localitzar. La recerca de l’amic acaba per convertir-se en la recerca de la pròpia identitat, que és, al capdavall, el tema de fons que plana al llarg de tota la novel·la, amb constants jocs de miralls i picades d’ullet metaliteràries i interliteràries, on el protagonista pot acabar per confondre’s amb l’escriptor (“Estàs a la pell de tothom. Com un fantasma que recorre la ciutat canviant d’un cos a un altre. Com un escriptor que passa d’un personatge a un altre”), i on el lector atent hi pot veure rastres (qui sap si inconscients) del citat Pedrolo o (aquests crec que del tot conscients) de l’univers del Paul Auster més autèntic, aquell que centra tota la seva obra sobre un mateix tema: la recerca de la identitat.
és una novel·la negra: hi ha intriga i misteri, hi ha un policia-investigador com a protagonista, hi ha un assassinat, hi ha el retrat d’una ciutat decadent i, fins i tot, hi apareix certa denuncia d’alguns mètodes policials. Però David Marín ha construït una novel·la que, més enllà de l’entreteniment intel·ligent, proporciona una breu (però intensa) experiència literària.
