Opinar a l'aula
Des d’alguns sectors espanyolistes es posen en dubte els valors de l’escola catalana. Això no és nou, però el tema ha pres volada els darrers mesos i els que volen acabar amb el nostre actual model educatiu animen les famílies catalanes a denunciar presumptes pràctiques pernicioses, pròpies de règims totalitaris. S’aferren a dos mantres amb el ferm propòsit de generar un relat que vol arrelar en forma de postveritat: asseguren que la immersió lingüística discrimina el castellà i afirmen que molts docents catalans adoctrinen els alumnes en l’independentisme radical. A força de repetir-ho aconsegueixen que molts, sobretot entre els que reben el missatge sense contrastar-lo, s’ho creguin.
De les virtuts demostrades de la immersió lingüística, que ha evitat la discriminació i ha afavorit la cohesió social a Catalunya (només cal fixar-se en quina llengua passen bona part dels anuncis de joguines a TV3), ja n’he parlat altres vegades. En canvi, pel que fa al tema del suposat adoctrinament se m’acuden, d’entrada, unes quantes preguntes. Es pot educar, sense adoctrinar? Els que acusen l’escola catalana de niu d’adoctrinament, què voldrien? Pretenen eliminar de l’aula algunes eines tan necessàries com el diàleg i el debat? O només volen que no es parli de segons quins temes? De quins? Volen que no es pugui parlar de res que suposi la possibilitat que hi hagi discrepàncies? O només molesta que es debatin temes com el dret a decidir o la brutalitat policial? Estic segur que quan el tema (com segurament passa en alguna escola) és el foment dels valors patriòtics d’una Espanya unida, o les virtuts de mantenir-se fidel al marc constitucional sense possibilitat de qüestionar-lo i defensant-lo, si cal, amb violència, no s’hi oposen.
Si un docent decideix que ha de treballar un tema d’actualitat (perquè detecta que interessa l’alumnat i sap que pot fer-hi aportacions enriquidores) ha de poder fer-ho, sempre que ho faci des del respecte a les discrepàncies i no s’aferri a dogmes ideològics de forma intransigent. En una aula on es vulgui ensenyar la canalla a adquirir la capacitat de pensar amb criteri propi, de forma raonada, responsable i respectuosa, el diàleg és important i inevitable. No parlar de segons què, no dialogar, no debatre, sempre serà pitjor que fer-ho. El bon docent sap que parlar d’allò que preocupa els alumnes no ha de ser parlar-los “a ells”, sinó parlar “amb ells”. I en el diàleg és inevitable que, en algun moment, aflori el punt de vista de tothom, també del docent.
No parlar (a casa, o a l’escola o amb els monitors de l’agrupament escolta) de segons quins temes amb els nens és abocar-los a ser pastura fàcil de la superficialitat, del prejudici i del discurs populista. És això, potser, el que volen alguns?
