Aglutinació
Els qui seguim l’obra de Joan Jordi Miralles (quatre novel·les, dues obres de teatre, un recull de relats i alguns contes dispersos en volums col·lectius) celebrem que hagi aparegut Aglutinació (Edicions 62, 2018), la seva última novel·la, mereixedora del Premi Joanot Martorell. Els qui ja hem llegit l’autor, trepitjarem territori conegut. Hi trobarem les sensacions contradictòries a què ja ens té acostumats (repulsió i atracció malsana, esperança i desesperació, diversió i angoixa) i, per damunt de tot, la confirmació que som davant d’un narrador sòlid. Per a qui no hagi llegit mai res de Joan Jordi Miralles, en canvi, Aglutinació pot ser una excel·lent manera de començar a llegir-lo, descobrir que no és un autor convencional i comprovar que és impossible restar indiferent davant la seva narrativa talentosa, desbordant i extremada.
Aglutinació és Miralles en estat pur. Contundent i vibrant. Provocatiu i angoixant. Directe i aclaparador. Esborronador i plaent. Capaç, una vegada més, de sacsejar les entranyes del lector.
Escrita en una segona persona torbadora, que des de la primera ratlla implica i interpel·la el lector, que es veu obligat a posar-se a la pell d’un protagonista cap a qui no necessàriament hauria de sentir empatia, Aglutinació explica la història d’un home jove que, fugint d’una experiència traumàtica de la qual amb prou feines se’ns dona alguna pista, i amb un fort sentiment de culpa, aterra a Londres on, després d’algunes peripècies més o menys degradants, acaba per treballar de conserge en un hotel. En el seu periple autodestructiu, el protagonista viurà situacions ben peculiars (violència, borratxeres, assassinats, trios sexuals, reunions d’una mena de secta que creu que Jesucrist arribarà en una nau espacial,...) tot esperant una resolució que potser el portarà a una certa pau interior (a ell i, de retruc, al lector). És una fugida endavant, d’algú que evita deliberadament trobar respostes, que brega per mantenir-se indiferent, impassible, però que no pot evitar el plor de tant en tant. De fons, un Londres retratat amb cruesa, gris i abúlic (“metròpoli impietosa fins i tot quan reposa, on l’únic lligam entre les persones i les coses [···] és l’ànim de supervivència”), i el plantejament de “com és possible sentir-se sol en una metròpoli tan exorbitant”, en què “et sents fora de lloc i fora de temps”, que és el que potser busca el protagonista, i és potser també el que busques tu, com a lector, atret per l’espurneig de llum que surt del forat del pany d’una porta on no pots evitar d’entaforar l’ull per comprovar què hi ha a l’altra banda, bo i sabent que no seran flors i violes, sinó escenes desconcertants, pertorbadores, i situacions que poden remoure els plecs més recòndits de les pròpies conviccions.
