Poble enfrontat
L’independentisme no és un fenomen nou a Catalunya. Existeix des que, al segle XIX, va aparèixer el catalanisme com a opció política. Més endavant es va convertir en una excusa per accentuar la repressió de dues dictadures: la de Primo de Rivera i la franquista. De fet, l’independentisme va ser una de les causes de la virulència repressiva a què es va sotmetre Catalunya després de la Guerra Civil, perquè amb la República havien confluït a casa nostra els dos pilars per lluitar en contra dels quals s’havia produït l’Alzamiento: comunisme i separatisme. Els catalans havien sucumbit a aquestes dos xacres i calia fer una purga exemplar. Però, tot i les brutals mesures repressives, les autoritats de l’una, grande y libre no van aconseguir fer desaparèixer una comunitat que, al mateix temps que acollia i integrava gent vinguda d’arreu de l’Estat, mantenia la voluntat de ser. El que sí que van aconseguir va ser convertir l’independentisme en residual.
Després de la dictadura infausta del general Franco, l’independentisme va començar a recuperar discurs públic i, a poc a poc, també presència política fins que, incentivat per les conseqüències de la crisi econòmica i, sobretot, pel rebuig d’alguns punts bàsics d’un estatut d’autonomia aprovat pel parlament català, a partir del 2010 s’ha convertit en una opció política que, ara mateix, podria ser que fos majoritària. I habitualment, si se segueixen les regles del joc democràtic, les opcions majoritàries haurien de ser respectades.
Curiosament, però, molts d’aquells que defensaven que, en absència de violència, es podia parlar de tot i es podia arribar a tot arreu si aquesta era la voluntat popular, resulta que no estan disposats a acceptar les regles de joc quan aquestes regles afavoreixen la victòria del rival. És més: quan veuen que l’opció del rival pot assolir la victòria seguint els mecanismes democràtics (i no hi ha res més d’acord amb la democràcia que demanar el parer a través d’un referèndum), comencen a matisar-ne les virtuts i diuen que hi ha un conflicte obert que pot derivar en –atenció!— enfrontaments civils. Mentre l’independentisme era una opció sense possibilitats de victòria el toleraven, fins i tot hi pactaven. I els independentistes no parlaven pas d’enfrontaments civils, ni de societats fracturades. Ara que l’independentisme s’ha convertit en una opció possiblement guanyadora, en canvi, se’l culpa de totes les fractures i divisions. Com si, quan hi ha una divisió, la culpa hagi de ser només d’una de les parts. Sembla, doncs, que es vol combatre amb el poder i per la força la voluntat de dialogar per pactar un referèndum. I en un enfrontament entre la força i el diàleg tothom sap qui hauria de guanyar, però tothom sap també qui acaba guanyant moltes vegades
