Àngel de la guarda
Roma, la pel·lícula del mexicà Alfonso Cuarón distribuïda per Netflix i que la crítica elogia de manera unànime és, efectivament, una obra de gran bellesa visual. No és apta per als amants dels audiovisuals trepidants on els plans i les seqüències canvien a cada moment i el protagonista viu permanentment al límit. Arrenca, això sí, sensacions profundes en l’espectador sensible que sigui capaç de gaudir amb una història pausada i senzilla. Els cinèfils lamentaran que no s’hagi distribuït amb normalitat per les sales comercials (no hi ha res com una pantalla gran i la foscor per gaudir d’una obra hipnòtica com aquesta), però agrairan que Netflix (la plataforma nord-americana de continguts online) hagi produït aquesta meravella i, per tant, faci callar tots aquells que auguren el final del cinema d’autor i de qualitat amb la popularització de les plataformes digitals. La protagonista de Roma és la Cleo, una minyona indígena (inspirada en la que hi havia a casa del director quan era petit i interpretada, amb tanta naturalitat que sembla que no estigui interpretant, per Yalitza Aparicio) que treballa per a una família benestant del barri de Roma, a Ciutat de Mèxic. Té cura de les feines de la llar i dels quatre fills del matrimoni. Dos fets, però, alteren la quotidianitat: la Cleo es queda embarassada i el marit de la família per a la qual treballa abandona la llar. Una mestressa desesperada, la minyona resignada i una pobra padrina que fa el que pot es queden, juntes, per tirar endavant sense homes i evitar que la família s’esmicoli. I és en aquest context de màxima fragilitat, quan sembla que tot s’enfonsa, que la Cleo (la discreta i silenciosa minyona que fins aleshores ha passat com una figurant, gairebé invisible, per les vides dels seus amos) s’erigeix com un autèntic àngel protector, especialment dels fills, però també de la mare. L’eterna secundària es converteix, aquí, en la protagonista que manté la serenitat enmig d’un batibull d’emocions, perquè la vida, amb ella, no és gens amable ni justa.
Roma reivindica l’èpica de la senzillesa i, sense oferir una trama complexa i carregada de girs argumentals, sí que compta amb detalls de forta càrrega simbòlica que colpeixen la retina de l’espectador (el cotxe que amb prou feines entra en el garatge, les ones xucladores del mar, els avions que travessen el cel o les cagades del gos a qui no passeja mai ningú), moments de gran intensitat dramàtica (el part, l’abraçada familiar a la platja) o, fins i tot, d’una certa grandiositat (la manifestació d’estudiants que acaba amb una matança per part de grups paramilitars). Una història on és tan important allò que s’explica com la manera d’explicar-ho.
