Imperatiu americà
Entre les ignomínies més brutals comeses per la raça humana en els darrers segles hi ha, sens dubte, l’Holocaust perpetrat en els camps d’extermini nazis i l’esclavisme de base racista que, amb la complicitat i la participació de negrers europeus, es va mantenir a Amèrica (el cas més conegut és el dels estats del sud dels EUA) fins ben avançat el segle XIX. El cinema i la literatura s’han ocupat a bastament d’una i altra atrocitat: KL Reich, Si això és un home, La llista de Schindler, El noi del pijama de ratlles, La zona d’interès, La cabana de l’oncle Tom, 12 anys d’esclavitud, Amistad, Raíces. Al capdavall, són pel·lícules i novel·les que, més enllà de la denúncia d’episodis infames de la humanitat, el que fan és un retrat universal de la maldat que sembla ser que porta implícita la naturalesa dels humans. És per això que, de tant en tant, per recordar el costat fosc del qual no es pot desempallegar la nostra espècie, i alhora per intentar que la memòria ens mantingui allunyats de recaure-hi, resulta inevitable i necessari que apareguin petites joies literàries o cinematogràfiques centrades en un o altre d’aquests episodis vergonyosos. La darrera que m’ha caigut a les mans és la novel·la El ferrocarril subterrani (Edicions del Periscopi, 2017), del novaiorquès Colson Whitehead, traduïda amb encert al català per Albert Torrecastana. És un relat escruixidor sobre les condicions inhumanes en què vivien els esclaus a Amèrica, sobre la crueltat i la hipocresia dels blancs que els tenien sotmesos, sobre l’infern que els tocava suportar, però també sobre la recerca de la llibertat i l’esperança que representava el ferrocarril subterrani que dona nom al llibre, una xarxa de solidaritat que facilitava la fugida dels esclaus.
I, més enllà de retratar l’horror i l’esperança amb una prosa sòbria i ràpida, pinzellades de surrealisme màgic i una atmosfera onírica, la novel·la de Whitehead és també una crítica mordaç cap a alguns dels valors supremacistes sobre els quals es va fonamentar la creació els EUA i la idea del somni americà. En un moment determinat, el caçador d’esclaus que persegueix la protagonista, un home brutal i menyspreable, declara que “al meu pare li agradava el seu discurs indi sobre el Gran Esperit. Després de tants anys, jo sóc més partidari de l’esperit americà, el que ens va portar del Vell al Nou món per conquerir, construir i civilitzar. I destruir el que convingui. Per il·lustrar les races inferiors. I, si no, per sotmetre-les. I, si no, per exterminar-les. El nostre destí per prescripció divina: l’imperatiu americà”.
El ferrocarril subterrani parla, alhora, del passat i del present dels EUA, on “l’única cosa més perillosa que un negre amb una pistola (···) era un negre amb un llibre”.
