Hores de sol

El darrer cap de setmana de març, com cada primavera, hi vam tornar: una hora menys al rellotge, una hora més de sol a la tarda i una hora menys de sol al matí. Aquest cop, però, vam avançar els rellotges amb la incògnita de saber si serà l’últim o el penúltim cop que haurem de seguir aquesta rutina semestral. Pel que diuen, sembla ser que el canvi d’horari a què se’ns sotmet un parell de vegades a l’any passarà a la història ben aviat. Això vol dir que una de les nostres converses d’ascensor més habituals té (permeteu-me l’acudit fàcil) les hores comptades.

A partir d’ara ja no ens queixarem del canvi d’horari? Donats com som a no trobar mai res del nostre gust i necessitats com anem de temes poc importants sobre els quals debatre amb vehemència, crec que més aviat serà al contrari. No ens enganyem: la solució no deixarà ningú satisfet. Fins ara tothom dedica un parell de setmanes a l’any (una a la tardor i una altra a la primavera) a queixar-se de com el canvi afecta el seu ritme vital, a proclamar com seria de meravellós mantenir la mateixa hora durant tot l’any i a demanar si aquell cap de setmana tindrem una hora més o una hora menys per dormir. A partir del moment en què es fixi un horari definitiu, sigui quina sigui la solució adoptada, el debat prendrà matisos potser imprevisibles, però continuarà generant opinions contràries, potser amb més força que mai. D’una banda, si es manté l’horari d’hivern, això provocarà que a l’estiu es faci de nit més aviat del que estem acostumats i, per tant, hi haurà els qui, indiferents a la sortida del sol (potser perquè sovint els ensopega en llocs tancats) lamentaran la reducció d’hores de claror al vespre i s’indignaran, a més, per haver perdut l’oportunitat d’allargar les tardes hivernals. Si, d’altra banda, es mantingués l’horari d’estiu, n’hi haurà que, matiners de mena, posaran el crit al cel només de pensar que, en algunes èpoques de l’any, no es farà de dia fins a quarts de deu del matí. A més, apareixerà un nou perfil, fins ara inexistent, de renegaire: aquell que enyorarà els canvis i, tot i haver-ho criticat tota la vida, ara trobarà que el millor sistema horari és el d’anar canviant cada sis mesos i es mostrarà indignat per la decisió de mantenir tot l’any la mateixa hora. Tinc la sensació que l’única solució que deixaria tothom satisfet seria aconseguir que el sol lluís durant més hores a l’hivern, però això ho veig molt difícil.

Fet i fet, doncs, res no canviarà: les hores de sol seran les mateixes de sempre i els comentaris (a l’ascensor, a la pastisseria o a Twitter) sobre com de malament es prenen les decisions en aquest país, seguiran sent tan abrandats i tan intranscendents com ho han estat tota la vida. Els humans, al capdavall, som éssers ben previsibles.