Atrapats a la xarxa

És possible que, per primera vegada en la història de la humanitat, en comptes de trobar-nos amb joves que s’emmirallen en els pares (i que, un cop passada l’etapa rebel, intenten seguir els seus passos), siguin justament els fills els qui s’hagin convertit en model a imitar pels seus progenitors. Feu, si no, un tomb pels comptes d’aquells a qui seguiu a Instagram. Cada vegada més, les imatges que compartim els qui tenim més de quaranta anys s’assemblen a les que pengen els nostres fills: fotografies amb els amics, en un concert, a punt per anar de festa, a la platja, amb un paisatge espectacular de fons, en un restaurant, bevent vi amb copes altes i menjant plats d’alta gastronomia, amb posat alegre o deliberadament lànguid, amb aire desenfadat i falsament espontani... A la projecció hipòcrita de la pròpia imatge que acostumen a representar les xarxes a totes les edats, en el cas de molts adults s’hi ha d’afegir un important nivell d’immaduresa.

Les xarxes exhibeixen la imatge que volem oferir de nosaltres. Per això sempre ens mostrem alegres, satisfets, orgullosos, elegants, amb estil, interessants... Com si a la nostra vida no hi hagués dies grisos, àpats ensopits, moments de profunda tristesa, paisatges monòtons i avorrits o rostres amb faccions poc agraciades quan ens llevem cada matí. I això, que Instagram projecta des del punt de vista estètic, Twitter ho fa en el camp intel·lectual, per tal que qualsevol es pugui presentar com a ocurrent, lúcid i sagaç. Tothom es pot batre amb tothom i opinar sobre qualsevol cosa. En el fons, Twitter és ple de tertulians frustrats, comediants fracassats i poetes de pa sucat amb oli que pretenen oferir la imatge d’opinadors brillants, còmics aguts o creadors de bellesa a través del llenguatge. Quan els joves (aquests a qui ara queda bé anomenar millennials i que segurament són menys ximples i menys superficials del que ens pensem) es van adonar que els pares preteníem compartir els seus espais a les xarxes, van abandonar Facebook i van buscar alternatives on poguessin exhibir-se sense la supervisió d’una generació de pares amb síndrome de Peter Pan, adults que ens pensem que som moderns perquè pengem frases de Paolo Coelho i que ens sentim el melic del món quan, el dia del nostre aniversari, rebem centenars de felicitacions, sense pensar que molts ens feliciten per inèrcia (perquè els ha aparegut un missatge que diu que avui és el nostre aniversari i ho fan amb tothom) i alguns potser ho continuaran fent quan siguem morts. Perquè nosaltres morirem, però el nostre perfil a la xarxa perviurà (si més no, mentre sigui tan complicat com ara gestionar una mort digital) i sempre hi haurà algun despistat que, cada any, ens continuarà desitjant que passem un dia molt feliç.