Vida de gos

La tia Bepeta sempre explica que el primer cop que va anar a Barcelona, quan era jove, una de les coses que més la va sorprendre no va ser veure el mar, ni les amples avingudes o els edificis modernistes. L’anècdota que explica més sovint d’aquell viatge està relacionada amb el dia en què la van portar al Tibidabo.

Allà va pujar a l’atracció estrella del parc: l’Avió, el primer simulador de vol de la història, inaugurat el 1928. El que recorda més clarament d’aquella experiència, però, no és l’emoció de pujar-hi, ni les espectaculars vistes de la ciutat.

Allò que més la va impactar va ser veure com una senyora, al seu davant, tenia un gos a la falda i el convidava, com si fos una persona, a mirar el paisatge. No se’n podia avenir! Al poble, la presència de gossos era habitual, però a ningú no se li hauria acudit, ni tan sols remotament, apartar-los de la seva condició d’animal que viu a prop dels humans, vigila torres o guarda el ramat.

En cap cas se’ls parlava si no era per fer-los fugir quan feien nosa.

Veient com han canviat els temps, la tia, que aquesta setmana ha fet noranta-vuit anys, deixa anar de tant en tant una de les seves frases memorables: “Avui, a tot arreu veus gent que treu a passejar el gos.

En canvi, en veus ben pocs que treguin a passejar els vells.”

El món ha canviat i els gossos s’han integrat en les famílies que els acullen com un membre més. El canvi respon a un entramat divers de circumstàncies i a una peculiar evolució de sensibilitats socials, i tot plegat s’uneix al fet que els fills se’ns han fet grans.

Darrerament, en les trobades familiars (i parlo d’una família que no havia tingut mai animals a casa), ha augmentat la presència de gossos. Tots en tenim.

Ara, quan coincidim en un dinar familiar, a l’hora de la sobretaula sembla que hàgim tornat vint anys enrere, quan començàvem a tenir canalla. Si aleshores les converses giraven majoritàriament al voltant dels fills (el meu ja menja no sé què, la meva encara duu bolquers a les nits, l’altre no vol deixar la pipa, aquest és tan llest que mira què em va dir...), ara, tot sovint, giren al voltant dels gossos (aquest nostre encara es pixa dins de casa, al meu no li pots deixar cap cosa de menjar a la vista, jo el trec només dos cops al dia i ja en té prou...).

Quan era petit, al poble hi vivia el Pepito del Motxilla, un home solitari i rondinaire, sord com una campana.

Sempre anava amb la seva gosseta, hi tenia acalorades converses i, fins i tot, li deixava llepar el gelat. Això ens feia riure, poc conscients que, en realitat, ens mostrava el futur.

En fi: abans em burlava d’aquells que treien el gos a passejar i ara, ves per on, no sabria sortir a córrer sense la companyia de la Neula, la gossa que vam adoptar l’abril passat.