Maonesos a Algèria

Sovint, a banda de modificar fronteres geogràfiques, els esdeveniments històrics han modificat mapes lingüístics. L’any 1830 la França imperialista va envair Algèria i, a partir d’aleshores, el francès va ser una llengua d’ús corrent en aquella part del Magreb. Però no pas l’única llengua nouvinguda. Entre 1830 i 1962, de fet, en una part d’Algèria es parlava en català. Això passava, sobretot, a la localitat de Fort de l’Eau, que després, el 1962, quan Algèria es va independitzar, va passar a anomenar-se Bordj El Kiffan. Es calcula que prop de 10.000 menorquins van anar a viure a la colònia francesa i hi van fundar aquella ciutat, on fins i tot la resta d’europeus van adoptar el «maonès». A aquesta i a altres localitats algerianes també hi van fer cap rossellonesos i alacantins. El premi Nobel de literatura Albert Camus, que va néixer i va viure a Algèria fins al 1958, tenia els avis materns maonesos (gentilici amb què s’anomenava els menorquins). Les relacions entre Menorca i Algèria, de fet, ja existien abans de la colonització francesa. Com a mínim, hi havia hagut relacions comercials des de principis del XVIII. Però va ser amb l’arribada de milers de migrants amb la colonització francesa que els números es van disparar. Un de cada cinc menorquins hi va anar a viure, i es calcula que la població catalanoparlant a Algèria va arribar a rondar les 30.000 persones.

Fort de l’Eau és un dels escenaris de la magnífica novel·la El país de l’altra riba (Premi Proa, 2021), de Maite Salord, un text ambiciós, poètic i ben travat que vol ser una reflexió sobre els conflictes, personals i col·lectius, del segle XX, així com sobre la desmemòria històrica, la identitat o l’atzar. El relat presenta tres trames paral·leles i allunyades en el temps i en l’espai, que, naturalment, acabaran tenint una relació: la d’un aviador alemany que mor a Menorca durant la II Guerra Mundial, la d’un jueu que s’estableix el 1943 a Alger fugint de la barbàrie nazi i la relació amorosa entre la Marta (menorquina) i la Hanna (alemanya) durant les mobilitzacions contra la guerra de l’Iraq.

Avui, de l’estada dels maonesos a Algèria en queden, amb prou feines, les tombes dels qui hi van morir, les terres de conreu que havien estat aiguamolls o el «pa maonès» que encara fan en algunes localitats de la costa. Ja ningú no hi parla català. De fet, la majoria dels menorquins que van deixar el país entre 1954 (quan va començar a actuar el revolucionari Front Nacional d’Alliberament) i el 1962 (en què es va declarar la independència), ho van fer per anar a França com a pied noirs, i allà van acabar abandonant la llengua que els era pròpia. El país de l’altra riba, a banda d’una bona novel·la, és també una manera de recordar aquesta circumstància força desconeguda.