El narrador neutre

Hi ha tres figures imprescindibles per a l’existència de la ficció narrativa. Una d’elles és, naturalment, la del narrador. Les altres dues són l’autor i el lector. Tenint en compte, doncs, que narrador i autor són entitats diferents (per més que de vegades es puguin confondre), i tenint en compte que l’autor és una entitat física palpable, hem de resoldre que el narrador forma part del món literari fictici.

La tradició ens ha ensenyat a classificar la figura del narrador, a partir del punt de vista, en dos grups: el narrador intern (quan és un dels personatges de la història, habitualment el protagonista, qui explica els fets) i el narrador extern (quan s’explica la història en tercera persona). I aquest narrador extern, a més, pot ser omniscient (capaç de penetrar en els sentiments més íntims dels personatges) o objectiu (mostra, sense analitzar-ho, allò que un espectador pot captar a través dels sentits). Poques vegades, però, s’aconsegueix el màxim grau d’objectivitat. Fins i tot els grans autors del Realisme o del Naturalisme focalitzaven el relat en algun personatge i mostraven què pensava, o bé, com passa més habitualment, l’autor deixava entreveure (encara que sigui entre línies) el seu judici sobre el fet narrat. Podríem concloure que la màxima objectivitat només es pot aconseguir des de la màxima neutralitat. Per tant, podríem arribar a parlar d’un “narrador neutre”.

Aquesta reflexió m’ha vingut al cap després de llegir Triomfador (Males Herbes, en català; Seix Barral, en castellà), l’última novel·la de Joan Jordi Miralles, que acaba d’aterrar a les llibreries. Miralles (com ja ha fet en altres obres, com Una dona meravellosa o els relats llargs de Marginàlia) imparteix una lliçó sobre com explicar una història des de la màxima neutralitat i aconseguir, al mateix temps, que l’asèpsia discursiva no impedeixi mantenir el lector enganxat a les pàgines del llibre. A Triomfador, Miralles hi explica una història que el toca de prop: la d’un noi que, a principis dels anys noranta, passa un veritable calvari com a resident de La Masia, la residència per a joves esportistes de can Barça, on pateix pallisses i humiliacions constants, que aguanta amb l’esperança d’acabar triomfant al primer equip.

Submergir-se en la prosa “quirúrgica i incisiva” (adjectius que apareixen a la contracoberta del llibre) de Miralles és, com a lector, una experiència intensa, inquietant, hipnòtica: frase curta, mots precisos, descripcions d’una plasticitat cristal·lina i narrador neutre. Un univers literari particular, amb un estil molt personal que aconsegueix singularitzar la seva obra. En fi, un estil propi i efectiu, una prosa aparentment deshumanitzada per explicar un món clarament deshumanitzat.