El Déu adormit

No descobriré res de nou si dic que Pep Coll és un dels narradors més importants amb què compta la literatura catalana actual. L’afirmació em serveix, però, per reivindicar que l’aparició d’una nova novel·la seva es consideri un esdeveniment literari de primera magnitud. I és que, a més, La llarga migdiada de Déu (Proa, 2023), la seva darrera novel·la, és ambiciosa, ben documentada, exhibeix molt bon pols narratiu i està excel·lentment resolta.

Pep Coll torna, aquest cop, a la banda nord del Pirineu (que ja va ser l’escenari de Les senyoretes de Lurdes) per presentar una trama coral, on el narrador omniscient focalitza la seva mirada en un o dos personatges a cada capítol. La història se centra, sobretot, en un orfenat situat a la masia i antic convent imaginaris de l’Artiga (que l’autor situa a prop de Sent Gironç, a l’Arieja), on la Creu Roja suïssa munta, l’any 1942, durant l’ocupació de França per part de les tropes de Hitler, un refugi per a infants jueus que han perdut els pares o no saben on són.

Les terres de la finca les porta una família d’exiliats catalans procedents del pla de Lleida. El personatge amb més protagonisme és Samuel Silverstein, un jueu bonàs, vidu, que, després de perdre la família que li quedava i camuflat com a colporteur, es dedica a salvar i protegir nens jueus.

Silverstein recorre i lliga tot el relat. Ha perdut la filla en un bombardeig, però vol ajudar a salvar els fills dels altres, nens i nenes a qui Déu ha oblidat durant la seva llarga migdiada: l’estudiós Daniel, l’impetuós Helmut, el religiós Levy, el desarrelat Phillippe, la pragmàtica Rachel.

Tot i que la trama és una ficció novel·lada, hi treuen el cap alguns episodis reals, com l’intent fracassat d’invasió de la Vall d’Aran per part de guerrillers comunistes espanyols l’any 1944, l’esperança dels maquis que confiaven que els aliats alliberarien Espanya del feixisme un cop n’haguessin deslliurat Europa, o l’acollida que (gràcies a l’American Jewish Joint) es feia a Barcelona als jueus que fugien de la barbàrie un cop alliberada França.

La llarga migdiada de Déu és una història carregada d’humanitat i esperança en un món deshumanitzat i desesperançat, un retrat del costat més fosc (però també del més lluminós) de la naturalesa humana. En fi, literatura de primer ordre passada per la prosa rica i efectiva de Pep Coll, on conflueixen algunes característiques que la fan especialment valuosa: és una prosa nítida, agradable de llegir, plena de girs lingüístics molt expressius i espurnejada de paraules nord-occidentals (“catxapons”, “corders”, “xolladors”, “rostar”, “trumfa”, “popes”, “catxar”, “moixons”) que l’autor integra en el text amb absoluta normalitat.