De «preus» a terra

La traducció automàtica juga males passades, sobretot en un context de submissió lingüística. Els programes informàtics han afavorit l’aparició de la versió catalana d’alguns diaris en castellà, però també han propiciat la publicació d’errors antològics, com ara canviar el nom al mític Pelé i anomenar-lo «Vaig pelar» o dir-li «Llegeixo Messi» a un crac argentí que segurament manté una relació força discreta amb la lectura. Més exemples: als d’Unió més d’un cop els van rebatejar com «Va unir», i a la inefable Inés Arrimadas li van canviar el cognom per «Acostades». Tot això ha sortit publicat i fa una certa gràcia. Però si ens fixem en la naturalesa dels errors, detectarem un patró preocupant: el punt de partida sempre és el castellà.

Les errades provinents de la traducció automàtica solen ser responsabilitat d’un programa informàtic o del traductor de Google. Però de vegades les cometen éssers humans que cobren sous gens menyspreables. Un cas paradigmàtic el trobem al món de la publicitat. Els eslògans publicitaris a què estem exposats han estat pensats gairebé sempre en castellà i, en un acte de magnànima condescendència o atiades per un interès comercial determinat, algunes marques decideixen fer-ne una versió en català. El problema principal arriba quan en aquests anuncis pensats en castellà apareixen expressions intraduïbles, jocs de paraules o frases fetes. El lingüista Pau Vidal reproduïa fa unes setmanes un parell d’eslògans en una piulada: «No em dona la vida!» i «Els juernes del soci». Tots dos són exemples clars de traduccions literals que mostren el grau de submissió lingüística a què estem sotmesos: un perquè usa una accepció gens catalana del verb «donar», l’altre perquè manté inalterable un «simpàtic» híbrid entre jueves i viernes. El castellà és a l’origen de quasi totes les campanyes que ens envolten, fins i tot quan la majoria de consumidors potencials són catalans. La piulada de Vidal partia d’una de prèvia (també seva) on, justament, proposava un exercici d’empoderament a partir d’una campanya de Bonpreu-Esclat: «Productes per tocar de preus a terra» (amb la paraula «preus» en un color diferent, a tall de picada d’ull). Es tracta d’un eslògan clarament pensat en català, que, en la hipotètica versió castellana, podria incórrer en una traducció matussera com les que esmentàvem.

Res no és casualitat. Viure plenament en català en una activitat tan quotidiana com anar a comprar vol dir, com a mínim, trobar productes etiquetats en aquesta llengua, que els treballadors t’hi atenguin o que les campanyes publicitàries hi hagin estat pensades. Ara mateix, però, això només és possible en alguna illa de normalitat lingüística com són els establiments de la cadena de les Masies de Voltregà.