De noms propis
A estones m’agradaria ser profunda, tenir dubtes existencials i aportar reflexions saberudes que, si no milloressin el món, almenys el fessin més assequible. Per sort, se’m passa ràpid, recupero l’autoestima en pocs minuts i decideixo que n’hi ha que són més greus que les cançons de Leonard Cohen (al cel dels poetes sia) i tampoc no els fa gaire cas ningú. Ara semblarà que demano excuses per compartir inquietuds d’anar per casa. No ho negaré, encara que no em faria res implorar pietat perquè ja m’he reconciliat amb els pensaments. La qüestió és que com més va més m’adono que hi ha parelles que, a l’hora de triar noms per als fills, fan servir criteris. Una mena de signatura, com els assassins en sèrie. M’explico. Els noms de germans solen ser harmònics, i l’ordre intern va des d’utilitzar la mateixa inicial, com si els progenitors s’haguessin encallat en un capítol del gran llibre dels noms propis, fins a la pràctica de l’arqueologia o el turisme. La saga de noms bascos, sense anar més lluny, deu respondre a alguna de les grans qüestions freudianes, per no parlar dels noms anglosaxons que poden arribar a aparèixer en una grafia indescriptible i digna d’alguna menció especial als pares i un accèssit al funcionari del registre. I que algú, sisplau, m’expliqui la dèria per recuperar noms de princeses o nobles medievals, o de patricis romans.
El poder que se sent a l’exercir la facultat d’anomenar és indescriptible. És un moment en què les persones ens sentim com devia sentir-se la divinitat quan va crear el món i va haver d’atorgar noms a les coses en tots els idiomes. El nom fa la cosa, ho sabem, i per això, com a éssers racionals, el primer que fem és establir un criteri que s’aplicarà a tots els descendents. D’alguna manera, és un homenatge a Guillem d’Occam, nominalista defensor de l’eficiència argumental. Les conseqüències del nom que hagin triat els pares són moltes. El nom fa la cosa, ja ho he dit, i, d’alguna manera, configura la identitat de les persones. No em posaré transcendental ni espiritual, que la cosa no va d’esoterisme, però sí d’identitats conformades en el temps. Que et diguis d’una forma o d’una altra és important a l’escola, i ho és després a la vida. Els americans, que ho estudien tot, també s’han dedicat a esbrinar quins noms tenen les persones amb més èxit professional, quins noms de candidats trien les empreses per ocupar un lloc de treball i quins no, i, fins i tot, quins noms ho tenen més pelut.
Els resultats, que poden extrapolar-se a tot arreu, diuen que els noms curts, fàcils de pronunciar i coneguts són els que més trumfos porten. Per això, m’atreveixo a suggerir als nous pares que no vulguin ser massa extravagants ni creatius a l’hora de posar noms als fills, que ells ho agrairan, i, finalment, a tots ens agrada veure que els va bé a la vida.
