Modes

Passa el temps com un sospir, i encara no fa quatre dies que tot eren acudits de la boira i de no veure el sol, i ja tenim a portes la primavera. M’agraden els canvis d’estació, sobretot quan apunten a fer els dies més llargs. Els hiverns foscos i freds són pesats, tan carregats de roba. I, com que tanta llum em posa contenta, he mirat com volen que ens vestim aquesta temporada.

Hi ha propostes per a tots els gustos, com sempre, però abunden els pantalons per sobre del turmell, llaços per llocs increïbles i molts volants. No m’agraden els volants. Em fa l’efecte que, si en porto, he de pujar a un escenari a donar cops de taló a un terra de fusta, així que no em convenceran. Tot això ho he vist a algunes botigues, que si em poso a explicar el que diuen les revistes, no acabarem mai: hi ha tendències per a tants gustos que al final sembla que vulguin que tothom vagi a la moda, vesteixi com vesteixi. Com que això del vestuari ven, es fan reportatges, s’escriuen articles, tot és un no parar. Però, ai!, que la cosa no dóna per a tant, dic jo, i qualsevol detall sense importància es pot elevar a l’enèsima potència. Almenys això vaig pensar mentre llegia una nota sobre la campanya de moda sostenible amb rerefons ètic de l’actriu Emma Watson. Pel que sembla, la senyora Watson vol remoure la consciència del personal, i s’ha llençat a fer una campanya a Instagram amb vestuari fet a partir de materials reciclables o reciclats. Això sí, de marques de luxe, que una cosa és l’ètica i una altra l’abans morta que senzilla. Si no fos perquè no puc pagar-ho, demà mateix em vestia com ella, que m’ha arribat ben endins la sensibilitat d’aquesta noia. Espero que tothom s’hagi adonat que fins ara m’he referit a la moda femenina, i no tinc cap intenció de fer esment de la moda masculina, perquè la tendència és que no n’hi hagi gaire. Fora d’alguna proposta, el que es veu a tot arreu és el de sempre. Deu ser que, en aquest cas, no hi ha el mateix grau de rendibilitat econòmica. Robes a banda, hi ha també una tendència, minoritària encara, que enalteix l’adjectiu femení per sobre del masculí. M’aventuro a pronosticar que aquesta voluntat de capgirar el llenguatge arriba per a fer-se gran, ni que sigui mica en mica. Els fonaments argumentals? Fa temps que en cerques als diccionaris en línia es pot escriure un adjectiu en femení i, oh sorpresa, el cercador és capaç de trobar l’entrada i la definició en la base de dades. Cert que la primera entrada és sempre i encara en masculí, però donem-li temps a aquesta incipient revolució, i veurem com som capaços d’adjectivar el genèric en femení o en masculí d’una manera més equilibrada que els últims tres mil anys.

Quan arribem a aquest punt, potser els homes també podran decidir si es posen volants als pantalons o la camisa, qui ho sap.