Disney i el sant pare
No oblidis que la bellesa és més que prou. Els homes no et busquen, si els parles. No crec que els vulguis avorrir. Allà dalt és millor que les dames no parlin, si no és que no et vulguis divertir. Veuràs que res no aconseguiràs amb xerrameca, si no és que els vulguis veure fugir. Admirada seràs, si callada sempre estàs. Apresa bé la llengua i triomfaràs”. Úrsula, la bruixa amb tentacles, canta aquestes paraules a Ariel per convèncer-la que accepti donar-li la veu a canvi d’unes cames boniques. Ariel es deixa entabanar i accepta el tracte. Déu n’hi do, la lletra; s’ha de dir, tanmateix, que res supera que la sirena Ariel acceptés la proposició.
L’estrena de La Bella i la Bèstia ha provocat un revifament dels estudis sobre el paper de la dona en la factoria Disney i a l’inrevés, i he de dir que no surten gaire ben parats. Si bé el primer Walt Disney, amb un Mickey Mouse boig pel jazz, resulta contestatari, la involució posterior cap a arguments cada vegada més conservadors posa els pèls de punta, sobretot pel que fa a la imatge de les dones i al relat que se’n desprèn. La periodista Beatriz Serrano va publicar fins i tot un rànquing de princeses Disney, de més submisa a més assertiva.
Aurora encapçala la llista Serrano de la submissió, i no és d’estranyar, perquè es passa l’estona adormida, a l’espera d’un petó que la torni a la vida. La Blancaneu, sempre a punt per posar-se a endreçar la casa. Segueix la Ventafocs, resignada i a l’espera que algú la salvi d’una vida de servitud. Ariel va després, tot i que, ja ho he dit, bescanvia la veu per un parell de cames, així pot ser més bonica encara, perquè està callada. Bella, que té una inclinació anòmala per la lectura, renuncia a tot per l’amor d’un príncep.
Un dia, Disney s’adona que ha de canviar la perspectiva. Són els anys 90 del segle passat, i fins i tot el sant pare, Joan Pau II, havia incorporat reflexions sobre l’actualització del paper de les dones. I així va ser com l’any 1995 es va estrenar Pocahontas, i el sant pare va publicar la Carta a les dones. No dic que els dos esdeveniments tinguin res a veure, més enllà de la coincidència de dates, però a mi no se m’escapa que alguna cosa es devia coure aquell any perquè el cap visible del catolicisme i la productora de pel·lícules d’animació infantil per excel·lència fossin coincidents. Finalment, el novembre passat es va estrenar Moana/Vaiana, la història d’una princesa sense príncep que defensa el treball en equip i vol saber què hi ha més enllà. El mateix mes, el papa Francesc autoritza l’absolució del pecat de l’avortament.
Després, el papa Francesc s’engresca i comença a parlar que cal el geni femení als llocs on es prenen les decisions. I jo friso per saber quina serà la propera princesa Disney.
