Glòria incerta
Shakespeare ho deixa clar. Cal triar entre ser i no ser, perquè aquesta és, en definitiva, la qüestió: patir els infortunis o lluitar contra l’oceà del mal. La resta només són paraules, paraules, paraules. Perquè, finalment, diu Hamlet a Poloni: “Seríeu tan jove com jo si poguéssiu caminar enrere com els crancs. I, amb la joventut, tal vegada, sentiríeu com s’assembla l’amor que naix a la incerta glòria d’un dia d’abril, que ara mostra tota la bellesa del sol i, de tant en tant, un núvol ho cobreix tot!”
Ser o no ser, d’acord, però, per patir els infortunis sense revoltar-se, cal armar-se de submissió. De submissió dogmàtica, que permetrà no pensar, no examinar, no analitzar, no reflexionar, no qüestionar a canvi d’acceptar, amb fe de carboner, els dictàmens de l’autoritat. O pitjor: creure’s autoritat.
Ser o no ser, d’acord, però revoltar-se, lluitar contra l’oceà del mal, embriaga el sentit i fa pensar que el matí d’abril, si es cobreix amb algun núvol, escamparà, i la bellesa del sol tornarà a lluir amb tota la força. O potser no, potser un huracà de primavera s’endurà al davant tot el que no estigui ben arrelat.
Morir, dormir… potser fingir. Fer veure que les creences són consistents, profundes i sinceres, i tal vegada ningú no s’adoni que la hipocresia és la nova fe d’aquest carboner submís, esclau de la vara i la banda. Si fos Keats, diria que les melodies sentides són dolces, però les insentides són més dolces encara; demanaria a la vara que sonés perquè l’esperit sentís tonades sense so. Tanmateix, si fos Keats, també sabria que la bellesa és veritat i la veritat, bellesa, i que això és tot el que cal conèixer.
No és Keats, ni Shakespeare. Ni tan sols Unamuno, a penes en sant Manuel. Però jo sí sóc un cranc, i camino enrere fins a fer-me jove, fins a la tardor de 2012, aquell dia d’abril que, ves per on, va caure al setembre. El carboner somiava que un dia podia aspirar a una plaça més arreglada, i amb aquell somni, de poc no esdevé màrtir, impostat, com sant Manuel, però màrtir. Llàstima que el núvol va esborronar la llum i es va quedar amb un pam de nas. Llavors va besar la vara abandonada, menyspreada, que va florir com un gripau embruixat, i va deixar anar els encants del poder discret.
Cinc anys de refugi a la càlida empara del bastó. Cinc anys entre morir i dormir, i, finalment, fingir. I de tant aparentar, ja no sap si va o si ve o si torna. O sí. Potser ha estat des del principi el gran bufó que ha volgut mostrar a tothom que pot dir i fer el mateix i el contrari, i tothom ho accepta, tothom ho tolera. Potser perquè tant se val, potser perquè no ve d’un pam, potser perquè no té importància, potser perquè no hi ha raons, potser perquè els carboners s’estimen més triar un altre carboner. Potser és que el sol d’abril enlluerna. Potser, potser, potser.
