Legitimitat de Bartolo
Hi havia una època en què la distinció entre legalitat i legitimitat no tenia sentit, perquè la legitimitat la donava el corpus legislatiu, i era legítim tot allò que era de conformitat amb la llei. La cosa es va embolicar amb els anys, perquè els humans som aquells éssers incapaços de pensar que si una cosa funciona, no cal canviar-la.
Amb el temps, la legalitat, entesa com el conjunt de normes legislatives, contenia contradiccions tan grans, sobretot per les arbitrarietats dels monarques, que es va instaurar la fórmula “obeir però no complir” les disposicions reials. És a dir, formalment, s’acataven les disposicions reials; tanmateix, es deixaven immediatament en suspens, fins a esbrinar si els efectes podien representar desaforament o algun tipus de dany al monarca: ja en aquella època, tenien clar que un monarca podia dictar una disposició en contra dels furs territorials, i també, i fins i tot, en contra seva, imagino que per ignorància del mateix monarca o per maldat dels assessors, esclar.
Al bell mig del batibull, va aparèixer Bartolo da Sassoferrato, considerat el jurista més important d’Europa durant l’edat mitjana. Una de les qüestions que el van portar de corcoll va ser la legitimitat. Segons Bartolo, cal distingir entre legitimitat formal material: allò que està d’acord amb la legislació seria legítim formalment, i allò que la població està disposada a acatar seria legítim materialment.
Bartolo es va fer molt famós, fins al punt els Reis Catòlics, superats pels contrasentits de la legalitat vigent, van acordar que, en tot allò que hi hagués controvèrsia, caldria remetre’s a la doctrina Bartolo. Sorprèn, almenys a mi, que no s’haguessin adonat que Bartolo havia aprofundit fins a la medul·la dels fonaments del dret i havia acabat per formular l’embrió de la legitimitat social. Menys sorprenent és que Bartolo posés cadascú al seu lloc: era qüestió de temps, i encara més tenint en compte allò d’acatar i no obeir, que algú acabés explicant amb una certa erudició que un monarca, un govern, pot dictar les normes que vulgui, que si la població no vol acatar-les, ho té magre.
Algú adduirà que el poder es compon de lleis i armes, i allà on no arriba una cosa, arriba l’altra. Cal dir que els humans hem dedicat segles i tinta a aquesta qüestió, i sí, realment el consens existeix: armes i lleis. No obstant, és ben conegut que la població fa el que vol, i no sempre de manera unívoca. Pel que fa a la legitimitat, una curiositat: els monarques que van quedar fora després de la Revolució Francesa apel·laven (apel·len encara, oi?) a la legitimitat històrica i divina o a alguna de les dues per mirar de recuperar el tron. Ja ho deia Humpty-Dumpty: les paraules signifiquen allò que vol que signifiquin qui mana. La qüestió és saber qui mana a cada moment.
