El parany de l'oci
Sil·logisme 1: si el fi últim de la humanitat és la felicitat, i el treball és un càstig diví, el fi últim de la humanitat és l’oci. Sil·logisme 2: si el fi últim de la humanitat és l’oci, i no sabem què fer en el temps de lleure, el fi últim de la humanitat ens desconcerta. He manipulat els arguments perquè m’anessin a favor, ja ho sé, i assumida la falta, crec que el resultat és una veritat com un temple: com més temps lliure tenim a l’abast, més vertigen. Que ho diguin, si no, als terapeutes que fan l’agost amb disquisicions saberudes sobre els problemes per omplir les hores amb algun divertiment satisfactori. El geek (s’ha de llegir guic) és aquella persona que hem fabricat recentment i que té la vida solucionada perquè s’orienta a l’oci tecnològic com a forma de vida. Seria, per entendre’ns, l’adolescent que passa hores mirant sèries de ciència-ficció i trastejant videojocs, i que, quan surt a la vida, comença a parlar amb abreviatures estranyes. Les més comunes: LOL (significat: depèn; pot ser “quina gràcia”, però també “creus que m’hauria de fer gràcia, però no me n’ha fet”); OMG (vindria a ser el “Mare de Déu Senyor” de Higgins a la sèrie Magnum, explicació reservada als granadets); XD (volen dir que riuen; la pregunta que em faig sempre que la meva filla diu XD és: per què no riu?).
Els que no som geeks ni tenim la intenció de ser-ho, també tenim temps lliure, però no sabem què fer-ne. A l’Extrem Orient, allà on naix el sol, tenen el mateix problema, i miren de solucionar-lo amb propostes si més no estrambòtiques, sobretot en el sector de la restauració. Al Japó, el paradís dels geeks, hi ha algunes ofertes de bars i restaurants com Alcatraz, per exemple, que es presenta com un restaurant-presó-hospital. Al bar Kayabukiya tenen dos micos com a cambrers, i el Vibe Bar presumeix de disposar de tres-cents vibradors per a ús exclusiu dels clients.
A la Xina, es poden trobar establiments temàtics relacionats amb l’estat d’ànim o amb la condició física. The Cray Bar, per exemple, ofereix un preu assequible perquè els clients puguin seure a la barra i plorar. El Rising Sun Anger permet als parroquians trencar vidres, posar els cambrers com draps bruts i, fins i tot, donar-los cops. El Trendy Shrimp, però, no pot continuar amb la campanya de fidelització que havia engegat –noies amb copa G tenien un descompte especial–, perquè els han acusat de sexistes. Res no se sap del restaurant Na Huo, que cobrava segons el pes dels comensals: com més pes els homes, més barat; en canvi, per a les dones, com més pes, més car.
Sort que vivim més cap a occident i podem fer teràpia en restaurants de cuina exquisida. En cas contrari, hauria d’estar en profund desacord amb el fi últim de la humanitat i defensar el treball com a opció de dignitat.
