Marcos torna a casa
Es diu Marcos Villar Sánchez i s’està a Sydney. Forma part de les 1.500 persones que han demanat visat d’estudiant des d’Espanya i s’han llençat a l’aventura australiana. El Marcos és universitari i té menys de 30 anys. El visat d’estudiant li permet treballar un màxim de 20 hores a la setmana, i el bon nivell d’anglès que deu tenir li ha facilitat ser en una empresa on fa fotocòpies, disposa de taula i ordinador i té companys que porten un gorro amb banyes d’ant, o seuen en espais diàfans a petar la xerrada mentre el Marcos i d’altres treballen. No en sabem res més. Queda clar, això sí, que el seu anglès no és bàsic ni intermedi; si no, estaria rentant plats en algun restaurant. La família del Marcos viu a Madrid (o rodalies). Els avis li han fet arribar un passatge amb destí a la capital espanyola. Ho han fet a l’antiga, per correu postal aeri. No entenc com han aconseguit emetre una targeta d’embarcament, posar-la en un sobre i que arribi dos dies abans d’agafar el vol. Sincerament, no entenc com s’ho han fet per aconseguir-ho. Incloure en el sobre una barra de torró (del dur) i que arribi sense arrugues ha degut ser bufar i fer ampolles, després de la proesa amb la targeta d’embarcament. El Marcos s’ha posat content, quan ha vist la possibilitat de tornar a casa. Qui li ho havia de dir el dia que va calcular com posar terra, mar i aire entre ell i els seus. Són coses de joves. A Sydney és estiu. A Madrid (o rodalies), fa un fred que pela. El Marcos hi arriba després de 24 hores, pel cap baix, de trajecte. Abrigat i content com un gínjol, no té ni un senyal d’haver passat un dia sencer dins d’un avió. No sé quina companyia ha agafat, perquè no he trobat cap avió que surti de Sydney cap a Madrid a les 9.40 hores, però que ningú s’ho agafi al peu de la lletra, que potser he ficat la pota. A primera vista, podria ser un vol de la companyia canadenca West Jet (per les sigles WS), però, insisteixo: ni cas. La família que troba està la mar de bé. A la mare, li ha agafat nostàlgia just abans de seure a taula. Està ben arreglada, jo diria que li ha donat temps d’anar a la perruqueria i que no s’ha fet malbé les ungles. Va per casa amb una brusa i talons. No ho entenc. Quan em toca a mi fer sopars de colla, no tinc temps de vestir-me per ser a taula. Com a molt, un canvi pim-pam de roba. Però, al contrari que aquesta mare, jo sempre sembla que hagi acabat de treure els dits d’un endoll. A la família Villar Sánchez, no li preocupa gaire la despesa energètica. Ja he dit que fa un fred que pela, però la mare va amb una bruseta per casa. Tenen un munt de llums encesos, a més dels ornaments de Nadal. Sense caganer, per cert. Tampoc no s’hi veuen estelades, ni el tronc de Nadal. No obstant, la manca de caganer i el fet que els torrons no siguin d’Agramunt són les pistes més importants per ubicar a Madrid (o rodalies) la casa dels Villar Sánchez.
