Periodisme d'ofici
Expliquen que, fa una pila d’anys, un reporter gràfic va arribar a la redacció després de cobrir una exhibició amb cavalls durant les festes del Pilar, a Saragossa. Va presentar la fotografia que havia seleccionat per obrir la notícia. El cap de redacció el va mirar amb mala llet, mentre el fotògraf esperava sentència. “Els cavalls no llegeixen diaris!”, li va espetar, i el va convidar a triar-ne una altra on sortís gent.
En un diari local, a l’altra banda de l’Atlàntic, el director explicava als redactors que l’objectiu que entre tots havien d’aconseguir era que la seva publicació s’assemblés com més millor a la guia telefònica. És a dir, que cada habitant del comtat havia d’aparèixer almenys una vegada a la vida en algun article.
A les notícies, que pertanyen al gènere informatiu, el redactor queda fora del text, i escriu amb un llenguatge directe, sense opinions personals ni judicis de valor. Han de transmetre dades i fets d’interès per al públic, i, tal vegada, una munió de cavalls sigui atractiva, però el redactor en cap sap que encara ho és més una estampa de persones, perquè compraran el diari, mal sigui per veure-s’hi. I, esclar, els mitjans de comunicació són, també, un negoci.
Els últims anys, el debat sobre el periodisme en l’era digital gira entorn de la desaparició del format paper i de la competència de persones alienes a la professió que aprofiten les xarxes socials i Internet per influir en el públic. Gira entorn també de les preferències dels nous públics, més àvids de notícies a l’instant, i menys disposats a fer cas de les capçaleres tradicionals. Gira entorn de moltes qüestions, i d’una principal: on queda el periodisme? La meva resposta, si m’ho permeten: on vulguin els periodistes que quedi. Els mitjans de comunicació són, també, un negoci, ja ho he dit. La paraula clau és també. Si obliden l’ofici, si volen ser portaveus servents o servils dels grups de poder, endavant. Si obliden que ser periodista no vol dir ser representant de ningú, que per això cal passar per les urnes i guanyar, endavant. No ve d’un pam. Ara, si volen recuperar la professió, si volen recordar per què un dia van decidir estudiar periodisme i dedicar-s’hi, llavors seran potser una mica més a prop de l’ofici. Si volen començar a fiscalitzar el poder, amb dades, amb fets, la passa serà més important. I sí, es pot fer periodisme d’opinió: amb experts i entesos en el tema de què es tracti, no amb opinadors de tot i de res que són, per sobre de tot, servents d’algun interès. Per la nostra banda, els altres, els ciutadans, aprendrem a destriar entre els voceros i els honestos, que tampoc no és tan complicat. El problema és que, actualment, fora d’alguns mitjans com aquest, es treballa amb la idea que des del sector privat tot s’hi val, i ens compliquen la vida per trobar els d’ofici, perquè, no, no som cavalls.
