Vagons
Sóc a Dubai per uns dies, i m’he de desplaçar d’un lloc a un altre de la ciutat. Trio preferentment metro, que és més econòmic.
El metro de Dubai ofereix tres categories de vagons: classe regular, accessible a qualsevol persona; vagó per a dones i menors; i golden class, que seria primera classe. Jo sempre agafo el vagó reservat a les dones, peti qui peti. Tant se me’n dóna que entre els que m’acompanyen n’hi hagi que no puguin pujar per raó de gènere, i que s’hagin de conformar amb el vagó del costat, atapeïts com anxoves en una llauna. No, no sóc solidària en aquests detalls. Pujo al vagó reservat a les dones perquè vaig més ampla i perquè fa més bona olor. Hi ha qui s’enfada amb mi per aquesta decisió, i intenten fer-me raonar sobre la incoherència de la tria. Per mi, com si cauen gotes. No tinc cap intenció de viatjar com una sardina. Entre els arguments, que tampoc no són res de l’altre dijous, destaca per insistent el que diu: què passaria si hi haguessin vagons reservats per a homes? Que té com a versió: i si a Barcelona hi haguessin vagons només per a homes què, llavors protestaries?
Normalment, contesto que jo mai no faria campanya per a obtenir un vagó per a dones, però que si hi és, si puc viatjar còmoda, no trobo raons per anar incòmoda. Aquests dies, però, m’he cansat de sentir queixes masculines sobre la injustícia que representa la segregació, com si haguessin descobert la sopa d’all. I aquests dies he etzibat que conec perfectament què se sent quan hi ha vagons reservats per a homes amb més comoditats per al trajecte, perquè tota la vida que l’he vist de lluny. I que, per una vegada, tocava a l’inrevés, ni que fos per dues parades en transport públic.
Sóc a Dubai per uns dies, i a l’hotel miro notícies de canals internacionals. M’assabento del que passa en un altre món diferent al que surt a les pantalles de la televisió de casa, la nostra i la dels altres. Em crida l’atenció un reportatge sobre Puerto Berrio, a Colòmbia. Durant 50 anys de conflictes, guerrilles, paramilitars i altres violències, han desaparegut milers de persones. Moltes baixen riu avall, mortes. Moltes no tenen identitat coneguda: són els NN (ningún nombre). En el reportatge, algunes dones del poble expliquen per què van adoptar els morts NN. Totes havien perdut algun familiar, i no en tenien notícia, ni sabien si són vius o morts. Per això, adopten els NN i els tracten com a morts propis, amb l’esperança que als seus els tracti algú de la mateixa manera.
Expliquen històries senzilles d’impotència i de tragèdies personals, i també de com les superen a través dels morts adoptats. Aquests són altres vagons, reservats per a persones que ni tan sols són considerades humanes a ulls d’aquells que els han desprès de la vida i de la família. N’hi ha tants, que em sembla poca-solta protestar perquè durant uns minuts toqui anar al de classe regular.
