Sense efectiu
Una persona s’adona que s’ha fet gran quan explica anècdotes que altres no entenen. El drama és que el temps passa tan ràpid els últims anys que, cada vegada més, hi ha gent gran que és massa jove per ser-ho. Fa quatre dies podíem dir allò dels duros a quatre pessetes, o t’ho juro que cinc pessetes són un duro. I ara se’ns fa estrany que algú tradueixi els euros a pessetes per deixar clar que es tracta d’una quantitat important de diners. D’aquí a poc, haurem d’explicar que els diners eren uns trossos de paper timbrat que tenien un valor prefixat. Haurem d’aclarir què carai és això del timbrat i, si m’apureu, què és això del paper. Això passarà quan siguem moderns i cívics com els escandinaus, que han encetat una batalla contra l’efectiu i, com aquell que diu, l’han arraconat. La batalla ha estat silenciosa, però a fe de Déu que triomfant. Com que voldrem assemblar-nos, no sé per què, als nòrdics, que no apugen el volum de la veu ni que els matin, les hores de l’efectiu estan comptades.
Si algú pensa que estic paranoica, només cal que vagi al dentista i li pregunti si pot pagar amb targeta. ¿Algú podia pensar que un dentista acceptaria mai res que no fos metàl·lic? I si encara li queda un bri d’escepticisme, pot calcular quanta distància ha de recórrer per trobar un caixer automàtic que li faciliti alguns bitllets. Potser hi ha qui té sort, i en té algun a la vora de casa o de la feina; que ho aprofiti, que no se sap mai. Jo en tenia a la vora de qualsevol lloc, i ara no sé on anar; dono voltes i voltes pel carrer, a veure si en trobo algun. I no sóc l’única. Cada vegada més, hi ha gent desconeguda que, en comptes de demanar-me si tinc hora, em demana si sé on hi ha un caixer. Tenim converses d’aquelles que només entén la gent gran, como jo. Doncs no, no sé on en pot haver-hi, jo també n’estic buscant un; abans aquí mateix hi havia un 4B, i a l’altra vorera un Servired. Sí, sí, i a la cantonada un 6000.
Em faig creus del futur que ens espera. Llegeixo sobre la vida a Suècia o a Dinamarca, per fer-me’n una idea. M’assabento que la setmanada de la canalla ja no és amb un bitllet que s’afegeix al que deixa anar la iaia d’amagat. No. La setmanada és un traspàs a la targeta de la nena o del nen. Diuen que, a Dinamarca, l’almoina es dóna pel mòbil, perquè els sense sostre allà tenen mòbil. Esclar, com voleu que recaptin res si la gent ja no porta efectiu.
Albiro aquest futur i m’esfereixo. Això també deu ser símptoma que m’he fet gran. Penso en els Nadals sense el sobret dels padrins, i m’agafen esgarrifances. Imagino la cara que hauran de fer quan li diguin a la canalla au puja dalt de la cadira i recita un poema que el iaio et farà una transferència. I és que no pot ser el mateix, a mi que no em vinguin amb històries.
