Mirada mediterrània
Hi havia una vegada, fa molts i molts anys, uns territoris que es disputaven la grandesa a la Mediterrània. Eren temps en què el món, el nostre, volia liderar les rutes del nostre mar i dominar el comerç. Gènova, Venècia, Turquia i també Barcelona es disputaven la supremacia sobre les aigües que uneixen Àfrica, Europa i Àsia.
La Mediterrània ha estat testimoni de les civilitzacions egípcies, fenícies, israelites, gregues, cartagineses, romanes, i ha estat espectadora de les aspiracions colonials de la Corona d’Aragó. Finalment, l’expansió cap a Amèrica, la modernitat i les aliances mundials van representar que la mar nostra restés en una mena de quarantena.
No tinc cap ànim d’historiar res, així que salto segles amunt i avall com una baldufa capriciosa, i em planto en el moment en què les decisions que importen es prenen a Washington, a Berlín o a Beijing, i la Mediterrània apareix com un cau on es concentren els comptes grecs, les pizzes, la Barcelona del Mobile i una banda sud arrossegada a formar part d’una altra història. Madrid i Barcelona miren cap a Berlín, Washington i Beijing. Aquella Barcelona que havia construït naus per a dominar el món en nom dels reis d’Aragó, ara és cua del lleó del nord. I aquell Madrid que va esdevenir capital per obra i gràcia de Felip II, que mai va mirar la Mediterrània perquè prou feina tenia a assentar-se com a centre radial, ha de compartir piset a la cua del mateix lleó.
Fa uns quants anys, Pere Duran Farell va tenir una visió diferent. Aquest enginyer i empresari va arribar a unir a través d’un gasoducte –que porta el seu nom– les dues ribes que separa l’estret. Duran Farell era un apassionat dels deserts, segons diuen. Viatjava sovint a Alger, i a Trípoli, sobretot perquè volia gas, el necessitava. Eren temps convulsos. Duran Farell els resumia així: “A fora teníem Gaddafi i una Algèria digerint la independència, però a dintre gaudíem de l’oposició brutal del monopoli de petrolis, on s’atrinxerava la dreta espanyola més radical.” El somni mediterrani hi és, i la situació geogràfica de Catalunya –d’Espanya també– segueix al mateix lloc on era quan el mar era el nostre món. Tal vegada el que cal és una mirada mediterrània per entendre que les relacions entre les ribes poden enfortir els seus pobles i les respectives economies.
Tal vegada, una mirada mediterrània faci que ens despengem de la cua del lleó per construir noves maneres de relació, més madures, més respectuoses i, per què no, més beneficioses. I el lleó? Se m’acut que potser no cal ensumar-li els pets per ser bons aliats. Ara bé, atenció, amb els ulls no n’hi ha prou. Cal posar-se a treballar, i el primer deure és el corredor mediterrani.
