La fe del carboner
L’ofici de carboner era dur, molt dur, roí en deien alguns. Per obtenir carbó vegetal, els carboners havien de passar temporades al bosc, en barraques habilitades amb pedra seca, aprofitant les obertures al mont. Dormien a prop de les piles amb la llenya d’alzina que havia d’esdevenir carbó per obra i gràcia d’un foc que havia de cremar prou, però no massa. Havien de viure al bosc mateix perquè calia guaitar el foc de les piles per a mantenir-lo a ratlla, i que l’alzina no acabés com a cendra.
El bosc solia tenir un propietari, i el carboner havia de pagar per poder tallar la llenya i transformar-la en carbó. Segons els tractes, el pagament podia ser un terç, a vegades la meitat de l’obtingut. El carboner carregava després els matxos o els rucs amb les saques, i s’arrimava als comerciants per als tractes. Durant segles, els clients van ser les metal·lúrgies, o altres manufactures, i després, amb la irrupció del carbó mineral, les cases. La feina física dura, i les condicions de solitud durant llargues temporades, van dir de fer del carboner un personatge singular.
Sol davant del foc, el vent, la pluja i la nit, amb la terra i l’aigua com a aliades, i la flama i la cendra com a enemics, havia de treballar dur a canvi d’uns jornals escassos. Necessàriament havia d’haver desenvolupat una fortalesa resignada, i la creença, la convicció, que, finalment, el que ha de ser serà. El carboner es presenta en pensadors de talla com l’exponent d’una fe sense preguntes, una fe que no entén el que creu ni té raons o desraons per creure o no en el que creu. Simplement, hi creu. El carboner dels pensadors de talla segur que és un carboner en abstracte, que ben bé podia ser pescador o ferrer. Tanmateix, la història del pensament ens ha llegat la figura del carboner com a sinònim de creient sense capacitat de plantejar dubtes, com un encefalograma pla que no vacil·la a seguir les doctrines del poder.
El carboner real segurament no tenia temps ni esma per a desviar-se de l’ordre establert que, alhora, li proporcionava un lloc al món, per inclement que fos. I, per això, la filosofia del carboner, la voluntat acomodatícia, va esdevenir sinònim de zona de confort, d’espai on la vida és mesquina, sí, però d’on sortir-ne provoca pànic. Malgrat que a l’altra banda hi hagi un món més atractiu que s’espera.
Hegel, el pensador de la dialèctica com a possibilitadora de progrés, s’exclama en algun moment que li hauria agradat no abandonar el carboner, restar amb ell, seguir sense dubtes la doctrina establerta. I s’exclamava endebades, perquè sabia que, quan es traspassa la frontera del qüestionament, no hi ha retorn possible a la vida anterior. La negació s’ha posat en marxa, la tesi s’ha fet antítesi, a la cerca d’una síntesi que esdevindrà, al seu lloc, tesi i sant tornem-hi.
