Art

Des que a finals del segle XIX un grupet d’artistes malcriats encapçalats per Alphonse Allais va decidir fer broma amb la presentació de sèries cromàtiques del tipus Primera comunió de jovenetes anèmiques a la neu (llenç totalment blanc), o Collita de tomàquets per cardenals apoplèctics a la vora del mar Roig (llenç totalment vermell), l’esnobisme no ha parat de créixer. Paga la pena recordar que Allais fou també compositor: la seva obra més coneguda va ser la Marxa fúnebre composta per als funerals d’un gran home sord, consistent en una partitura sense notes. En favor d’Allais cal dir que no tenia pretensions de passar a la història com un geni de les arts, sinó fer befa.

Estic segura que tots, si apliquem el sentit comú, sabem quina diferència hi ha entre una protesta i una obra d’art, igual que tots sabem quan un acte és terrorista, quan vandàlic o quan un simple desordre. No obstant, encara trobem prou gent dedicada a buscar les tres potes al gat. Hi ha anècdotes que poden semblar divertides, com les notícies aparegudes sobre personal de neteja en museus que desbarata composicions anomenades obres d’art. El ridícul arriba quan el món s’assabenta que el públic d’un museu ha estat contemplant durant quatre hores un carret de neteja, i que, fins i tot, algú ha presentat una oferta de sis xifres (en euros) per quedar-se’l. Aquest algú va retirar l’oferta després que es descobrís que era realment el carret de neteja d’una treballadora que se l’havia descuidat. Quin atac d’ansietat social generalitzada li devia agafar, pobre home o dona, i quina pena que no hagués desenvolupat abans un cert sentit del decor, que l’hauria allunyat de licitar per un carret de neteja que podia trobar en qualsevol hipermercat per un preu mòdic. A finals del segle XX, les crítiques a l’esnobisme van arribar al punt màxim amb la protesta orquestrada per Jan Ahman, director del museu d’art d’Estocolm. L’any 1998, coincidint amb Estocolm capital de la cultura, Ahman havia d’encarregar-se d’organitzar una exposició d’art, i com que el pressupost que li van assignar era ridícul, va decidir fer el propi amb els seus contemporanis. Es va inventar noms d’artistes, i ell i el seu equip van pintar uns quants quadres a corre-cuita. Els crítics d’art es van desfer en lloances en nombrosos articles, abans que es destapés la veritat. I tots van fer un ridícul espantós.

Finalment, sembla que avança la idea que quan sabem que contemplarem una obra d’art, ens resulta difícil sostreure’ns a la idea que allò no és art. Deu ser la pressió de grup que ens empeny a l’autoengany en aquest, igual que en altres àmbits de la vida. Perquè, escolti, si és art, no pateixi, seré capaç d’interpretar-ho sense que ningú m’avisi abans. Qüestió de sensibilitat, no de poder.