Maneres de viure

Jo diria que les més resistents al canvi són persones que s’aferren a l’espai físic que han creat com a zona de seguretat. Una casa, un barri o una ciutat, però també una forma d’entendre el món, el seu, que va prenent forma i frontera barrades que no deixen lloc a altres maneres de viure. Qualsevol projecte que impliqui un trasllat d’entorn els resulta estressant. Tant és així que s’expliquen casos de persones grans que han mort de tristor quan han perdut la casa, sigui per una causa major o menor. El dol ha estat tan complicat que els ha submergit en una depressió profunda i severa. I segur que el sentit de pèrdua és necessàriament més gran com més subjeccions s’hagin teixit amb un espai físic. Mobles de fusta i cortines bones, fetes a mida, sofàs de pell, sabatilles i roba d’estar per casa, per exemple, serien indicis d’assentament incondicional. I, més enllà de l’entorn domèstic, qualsevol altra manera d’entendre el món és vist com una amenaça a eliminar o a ignorar.

Hi ha persones, al contrari, que tendeixen a rebutjar els lligams amb l’entorn. Senten, més aviat que tard, inquietud quan es veuen amenaçades de no poder sortir corrents quan vulguin. A casa, encara que portin calçat més còmode, sempre estan preparades per marxar si cal. Utilitzen mobiliari funcional, no massa car, amb gust, esclar que sí, i estors prefabricats a les finestres o balcons. No s’aferren a les coses materials, perquè la qüestió, la seva qüestió, és eliminar barreres a la permeabilitat, fins i tot a la fugida. He conegut una d’aquestes persones que, fins i tot, ha suprimit els armaris i els ha substituït per unes 15 o 16 o 18, no ho sé, maletes col·locades amb ordre en una paret de l’habitació. Curiosa manera d’afirmar-se en la vida inquieta.

Deleuze, Gilles Deleuze, és un dels pensadors que més han escrit sobre la vida inquieta, sobre el repte de viure i experimentar. O, com ell ho va anomenar, de fer rizoma, que són aquells arrels horitzontal d’algunes plantes que es neguen a créixer verticalment. El rizoma, diu, envaeix el que troba amb el seu color, formes, perfum, que canvia i es fusiona amb altres colors, formes i perfums d’allò envaït. Deleuze convida i repta a no arrelar la identitat en un territori tancat en un terreny barrat. A no fer créixer les arrels verticalment. A viure la vida com un rizoma, que vol dir expandir-se, ampliar el territori amb l’experiment d’altres camins.

Tot i això, el canvi permanent resulta estressant, i cal, com deia Albert Einstein, monotonia i la solitud d’una vida tranquil·la, que estimula la ment creativa. I la creativitat, la imaginació, és l’eina més efectiva en temps de crisi, sigui la que sigui. Més que l’intel·lecte. Més que la memòria, que el mateix Einstein qualificava com la intel·ligència dels ximples.