Tolerància

Fa uns anys, Holanda era el país de la tolerància. Quina paraula més lletja: tolero que siguis diferent. M’agradaria que desaparegués del diccionari del pensament. Però anem a Holanda. Tot i que només he visitat el país una vegada, he conegut holandeses i holandesos en altres indrets. Fins i tot com a companys de feina.

I sí, he trobat que es prenen la vida amb més laxitud. Tanmateix, sempre he sospitat que l’actitud holandesa, més que tolerant és tantsemenfotisme. Si faig balanç, va ser el primer país a despenalitzar l’avortament, l’eutanàsia, la prostitució i el cànnabis, i a legislar el matrimoni gai. No diré que acceptar la prostitució i el cànnabis siguin signes de progrés, però sí que la persecució o la condemna a l’ostracisme a determinades pràctiques són signes de societats hipòcrites. Si segueixo amb el balanç, Holanda forma part del Regne dels Països Baixos. I el primer punt negatiu és el fet d’estar constituït com a regne i, per tant, que el cap de l’Estat sigui una persona que hi ha accedit per herència. Crec que es pot heretar un tros de terra, un pis, una empresa, però no es pot heretar la representació d’un país i voler ser estendard de progressisme. D’altra banda, entre els territoris que formen el Regne dels Països Baixos hi ha les colònies Aruba, Curaçao, Saint-Martin, Bonaire, Saba i Sant Eustaqui. Les colònies no són punts a favor del progrés i la tolerància, definitivament no. Crec que hi ha una Holanda que intenta esgarrapar esferes de tolerància, i ho aconsegueix.

M’atreviria a dir que els holandesos són aquells veïns del nord als quals tens una mica d’enveja. I és que per aquests indrets el regnat també es porta, i es manté alguna colònia – encara que hi hagi qui no accepti el terme–. Però els avenços en drets individuals es troben amenaçats cada dos per tres, i els drets col·lectius són negats per una part important de l’aparell polític professional. Hi ha gent també en aquests indrets que mira d’esgarrapar esferes de tolerància, o de supervivència, perquè, finalment, es tracta de mirar que no ens assassinin la identitat, individual o col·lectiva. A Holanda i aquí baix, si ets home, blanc, heterosexual, cristià, vius en un país occidental, pertanys a la classe mitjana o mitja alta, no tens cap discapacitat i ets prim, et trobes entre el grup dels escollits per a fer un exercici de tolerància. Si et falta alguna d’aquestes característiques, segurament en algun moment del dia trobes a faltar que es posi en pràctica d’una vegada la igualtat d’oportunitats.

És una pena que alguns homes blancs, heterosexuals, cristians, etcètera vulguin presentar-se com a víctimes de les minories que reclamem drets. Ara també a Holanda. Estem apanyats.