Identitats urbanes

Quan em pregunten d’on sóc i responc que de Fraga, normalment han sentit a parlar del meu poble, no sempre per les mateixes raons, però, finalment, el nom no els sona estrany. Sovint, són capaços de situar-lo més o menys geogràficament, i, en força ocasions, han vist el rètol de l’autovia o de l’autopista. També m’he trobat, però, que alguns demanen com s’hi arriba, i crec que esperen una explicació plena de camins enrevessats, amb accessos impossibles, perquè quan contesto que si agafes l’A2 o l’AP2 només cal esperar a veure el rètol de sortida, fan gestos de disgust mal dissimulats.

Em passa també que conec gent viatjada que mai ha estat a Lleida, o que hi han estat alguna vegada de passada, i han decidit que és una ciutat lletja. M’agrada explicar que hi ha pobles i ciutats com Fraga o com Lleida o com altres que han patit destruccions intermitents. L’última, a Lleida, fa 81 anys, quan 110 edificis van quedar reduïts a runa pels bombardejos, i el 90% de la resta es van veure afectats amb més o menys intensitat per la destrucció. Aquestes empremtes, que alguns poden confondre amb la lletjor, formen part de la història amagada de la ciutat. La bellesa, ben mirada, habita en un indret allunyat de la frivolitat. A Varsòvia hi he estat una vegada. A primera vista, em va semblar soviètica. També destruïda per una guerra, la zona històrica es va reconstruir a partir de les pintures dels artistes del segle XVIII Bacciarelli i Belloto, i aprofitant tant com van poder les restes de runa. Quan vaig passejar pels carrers mentre algú explicava això, que van mirar d’utilitzar cada pedra que podien perquè calia conservar la identitat de la ciutat, va aparèixer la bellesa amagada. Fora de la ciutat vella, els edificis i els carrers mantenen, sí, aquella flaire soviètica.

L’any 1938 es va crear el Servei Nacional de Regions Devastades i Reparacions, que després tindria rang de direcció general. Durant gairebé 20 anys, va assumir les competències en la tasca de reconstrucció de pobles i ciutats, tenint en compte també que calia planificar –paraula màgica– l’expansió urbana que havia d’arribar amb el desenvolupament econòmic. Treballaven amb tècnics ubicats al llarg de la geografia. Els arquitectes locals tenien llibertat per al disseny urbanístic, i comptaven amb destacament de presos del bàndol vençut que havien de redimir pena i contribuir al progrés patri. Empreses privades i organismes públics van fer servir mà d’obra anomenada lliure i també mà d’obra penada. No seguien el model de pintors antics, sinó els dissenys d’arquitectes tradicionalistes o bé partidaris de noves formes urbanes. Cada pedra va ser col·locada per algú que, ves a saber, potser comptava els dies de redempció.Ben mirat, la bellesa és a vegades amarga. També la identitat.