Maurice és lliure

Maurice era un gall qualsevol d’un poble qualsevol de França. Cada dia, a trenc d’alba, feia el que li corresponia: cantar com si no hi hagués demà. No és que Maurice ho fes per tocar els nassos, ni tan sols perquè la gent es despertés. Res d’això. Maurice, fidel al seu ésser gall, marcava territori des de bona hora, a l’espera que, si hi hagués un competidor, s’assabentés que allà el que manava era ell. De pas, que les gallines recordessin que era tot un galant seductor. Maurice vivia al marge de les dèries i cabòries de la gent del poble, senzillament perquè Maurice era, i és, un gall qualsevol.

La primavera de 2017, però, uns veïns tips que es fes el milhomes just quan millor s’està al llit, van enviar cartes als propietaris perquè posessin el gall a la sala fosca, així no donaria el do de pit impertinent. Com que no van tenir resposta, van provar amb l’alcalde, que es va posar en contra del decret de silenci al gall. Finalment, a principis de juliol després d’intents de mediació i un ajornament, va arribar el judici a Maurice. Als sorolls de Maurice, més aviat. Ara fa uns dies, es va conèixer la sentència del jutge: el gall Maurice pot cantar lliurement, i els demandants han estat condemnats a costes i a una indemnització de 1.000 €, que s’afegeixen a l’encordi de seguir suportant els concerts del gall dels veïns.

Al llarg d’aquests més de dos anys de conflicte internacionalitzat –la internacionalització dels conflictes està sobrevalorada, per cert, perquè la gent es mou per allò que l’emociona, i si és estrambòtic, millor que millor–, el New York Times, la BBC, La Vanguardia, El País, The Washington Post, The Guardian, Le Figaro, Le Monde, Welt, Clarín, entre molts altres diaris, han dedicat a Maurice bona atenció. S’han venut samarretes amb la silueta del gall i el lema “Let me sing”, més de 140 mil signatures recollides online. En fi, que Maurice s’ha fet trending topic, i la parella de jubilats que havia comprat una caseta en un poble de 7 mil habitants –35 mil a l’estiu– han quedat ben retratats amb afirmacions del nivell: no té dret a cantar perquè això és un entorn urbà.

Ara és el torn dels ànecs d’un altre poble francès. Una parella va comprar una segona residència per descansar a l’estiu, i s’ha trobat que els quatre ànecs del veí ara en són 50, i fan una sorollada que no es pot suportar. Sembla la mateixa història, però en aquest cas els demandants apel·len a la contaminació que provoca la granja, ja que es troba a prop d’un rierol. I és que la natura s’entesta a ser-ho, i la ruralitat és tossuda. La llibertat de Maurice, però, no ha de fer que abaixem la guàrdia. Al llarg d’Europa hi ha denúncies contra el soroll de campanes, d’esquelles, fins i tot del raucar d’unes granotes. Hi ha gent neurastènica, i no poden guanyar.