Decisions de crisi

Aquests dies, recordava els anys passats de la guerra freda i de l’amenaça nuclear, quan a la televisió de pocs canals –dos– veia imatges de refugis nuclears que la gent d’altres països havia construït al jardí de casa, o al soterrani. Era la primeria dels anys 80 del segle XX, quan les tensions del bloc soviètic i el liderat pels Estats Units –el nostre, diguem-ne, encara que no hi pintava gran cosa– estaven en un punt àlgid.

En aquella època, hi havia als Estats Units i en algun país europeu iniciatives privades que assessoraven la ciutadania en la instal·lació de búnquers i refugis privats. Fins i tot, en venien de llestos per colgar sota terra, amb accés mitjançant una trampeta, i amb instruccions per sobreviure amb confinament total durant un mes. Eren anys en què també es van portar a terme experiments per conèixer quines serien les conseqüències de l’aïllament total per a una persona, tot i que els primers ja s’havien fet durant els anys 30. Les diferències entre el temps del rellotge i el temps percebut, i els problemes de memòria, van ser alguns dels resultats que se’n van obtenir, i es van establir les bases per a una nova ciència: la cronobiologia. Jo tot això m’ho mirava com si fos una pel·lícula de ciència-ficció. I segueixo als Estats Units, que era el paradís dels desastres: inundacions, huracans, incendis i terratrèmols es van succeir sense treva durant els anys 60 i 70 del segle passat. També van aparèixer preocupacions sobre els riscos d’accident a les plantes nuclears i amb el transport de substàncies perilloses.

Com que les competències i les agències estaven disperses entre els estats i l’estat federal, i com que les legislacions tampoc no eren les mateixes, sovint es trobaven amb problemes de coordinació. Per això un dia van decidir que el govern federal assumiria totes les competències en emergències.

I així va ser com el president Carter va crear l’agència federal per a emergències. Després dels atemptats de l’11-S, el president Bush va crear el Departament de Seguretat Nacional, del qual depèn l’agència federal per a emergències. La solució de centralitzar les decisions en època de crisi és molt estesa, tant que sembla impossible fer-ho d’una altra manera. Tanmateix, l’experiència apunta que les crisis es maneguen millor si els líders nacionals –o estatals– confien en les autoritats locals, els experts i els operadors qualificats, perquè moltes de les decisions s’han de prendre sobre el terreny i necessiten molta cooperació i improvisació. També coordinació horitzontal i vertical, amb tota la complexitat que això implica. Estic convençuda que de tot el que passa aquests dies en sortirà un aprenentatge. A la fi, som neòfits en emergències, encara que ens sembli el contrari.