Escoltar

Vaig veure fa algunes setmanes la pel·lícula On the basis of sex (Una qüestió de gènere), sobre Ruth Bader, la magistrada del Tribunal Suprem dels Estats Units icona del feminisme. La pel·lícula se centra en el període que va des que Bader entra a Harvard fins que guanya un cas de discriminació fiscal.

Hi ha un moment de la pel·lícula, representa que a la primeria dels anys 70 del segle passat, en què Bader camina pel carrer amb la seva filla adolescent. Uns obrers llencen floretes grolleres, i la Bader agafa la filla amb el gest de “no diguis res”. La nena, però, es tomba cap als obrers i els renya contundent: amb aquesta boca li fas un petó a la teva mare? Mare i filla porten un temps amb discrepàncies sobre com abordar la lluita contra la discriminació per raons de gènere, i aquella reacció fa que Bader s’adoni que el món ja ha canviat.

Vaig pensar justament en aquesta escena de la pel·lícula quan la meva filla adolescent es va indignar en assabentar-se que uns estudiosos parlaven de la sexualització de les noies a través de les xarxes socials. Estava enrabiada perquè haguessin decidit que eren objectes sexuals pel fet de publicar vídeos musicals fent el pallasso.

Fa temps que he après que és millor escoltar que pontificar a la primera ocasió, i això vaig fer: escoltar. Li vaig preguntar què era exactament el que li havia molestat, i al final vaig entendre que més d’una cosa. La primera, que haguessin publicat a la televisió vídeos de xarxes socials de noies concretes. Per a ella, havia estat una invasió de la intimitat: el vídeo estava penjat en una xarxa, i no tenien dret a publicar-lo en un altre mitjà sense preguntar abans. Sembla absurd des del meu punt de vista, però estic oberta a entendre que els termes de privacitat també han canviat. La segona qüestió és que troben insultant ser titllades d’objecte sexual pel que pugui pensar un altre, i aquí els dono la raó sense gaire esforç. No m’he de remuntar gaire temps enrere per recordar com portar una faldilla curta o uns pantalons ajustats era prou excusa perquè algú es cregués amb dret a insultar, magrejar o violar. I era prou excusa perquè les autoritats hi trobessin un atenuant. Finalment, i molt important, vaig camí, gràcies a les meves filles, de desfer-me de la dicotomia home-dona. Perquè hi ha més gèneres, inclòs el no binari. Concretament, 27. Tanmateix, la major part d’estudis insisteixen a fer servir la dicotomia home-dona, i donen consells als pares sobre com han de parlar als fills dels perills de la pederàstia i altres aberracions. Crec que ha arribat el moment d’escoltar-los i aprendre també d’aquests adolescents que ens ensenyen com de gran és el món. Només així els podrem acompanyar en el procés de créixer.