Pessebres

Avui no és el dia que s’ha de muntar el pessebre. Avui és Santa Llúcia, la mare de Déu que ha de conservar la vista, perquè Llúcia ve de llum, i patrona de modistes i sastres, que, s’ha de dir, es deixaven la vista, i potser encara ho fan, entre puntades de fil. Però avui no es munta el pessebre.

El pessebre es munta per Santa Caterina, el 25 de novembre: de Santa Caterina a Nadal, un mes cabdal. I es desmunta per la Candelera, el 2 de febrer. Després, a casa, cadascú fa el que vol, només faltaria, com si no vol fer res, com si passa amb una ponsètia o si s’estima més un arbre amb boles i llums. O com si vol fer de tot. Deixeu, però, que jo defensi la tradició del pessebre. No ho faré des de la fe, perquè no en tinc gaire, ni des de la cultura, que tampoc. Ho faré des de la desesperació. Que ningú no s’espanti, que estic segura que mantinc encara un equilibri mental i emocional d’enveja amb els temps que corren, que no em refereixo a la desesperació en el sentit d’esquinçament emocional, sinó més aviat a la desesperança existencial. La societat líquida que Bauman el sociòleg va descriure a finals del segle xx ens obliga a nosaltres, el occidentals, a viure capbussats, a surar, a nedar i a deixar-nos portar, tant si vols com si no vols, per un corrent de canvis, i anades i vingudes. Sols. Perquè vam decidir que volíem ser individus, amos, cada un, del propi destí. Un destí precari i provisional com el present, com un riu que passa, que flueix, que necessita nous reptes que s’esvaeixen al cap de poc, perquè són tan poc transcendents, tenen tan poc fonament, que aviat es dilueixen. Tan poc a veure amb les realitats sòlides del passat, quan el treball definia la persona en una comunitat, i la família, la casa, preveien el camí que havia de prendre cadascú. De quina casa ets? Et deien, i amb la resposta se sabia com eres i on arribaries, perquè el destí, el teu, no el decidies tu, sinó que era el fruit d’un sistema de relacions del qual formaves part. No nego les mancances de les societats sòlides, al contrari, poden arribar a ser tan ofegadores que maten amb la mateixa crueltat o més que les líquides. Tanmateix, quan una persona es troba sola davant un món tan dinàmic, bo és que hi hagi si més no alguna boia per a descansar uns instants.

El pessebre és una boia. L’estable, el naixement, les figures, el paisatge que s’eixampla cada any amb alguna estampa, i que es munta en comunitat, amb nens si pot ser, que això ho fa més amè, més entranyable. Començar el 25 de novembre i acabar el 2 de febrer, que els Reis Mags avancin cada dia fins a arribar al 6 de gener a la porta de l’estable. Saber que hi ha un inici i un final d’una història coneguda. Això és una boia en un món que de tan líquid podria arribar a ser gasós com un pet.