Un altre vindrà

No hay vida como la honra és una comèdia burlesca que va escriure Juan Pérez de Montalbán en la primera meitat del segle XVII. Regnava Felip IV, i era costum que hi hagués representacions curtes, paròdiques, al Palau Reial, amb la finalitat de fer riure la gent. En aquesta comèdia de Montalbán, un dels personatges, Tristán, explica el conte següent, traduït i, sobretot, interpretat, perquè de tota manera s’hauria d’actualitzar aquell castellà:

Escolta, a propòsit, un conte. Va emmalaltir un home d’un ull, i tant va créixer el mal que d’aquell ull va quedar cec. Amb l’ull que li va quedar veia i feia el que podia, sense ni aigües ni cures ni uncions que posessin fi al mal. Fins que algú li va dir que visités el Crist de Zalamea, que per diverses formes el coix, el cec i el mesquí, amb l’oli diví de tots els mals es cura, i aquell home va anar a trobar el Crist. Només entrar al sobirà lloc, va sucar les mans a l’oli de llum, i es va fregar els ulls per una part i per una altra. Va sentir un dolor tan gran a l’ull bo que ja no hi veia amb cap dels dos. I ja que no hi havia remei, al cap d’una estona, com va poder, es va acostar al Crist i amb més còlera que fe, amb grans veus va dir “Senyor, a qui em consagro? Ja no demano un miracle, sinó el que tenia”. El dolor va cessar i, al moment, content de retrobar l’ull, va marxar sense més. En altres comèdies de l’època apareixen també versions d’aquesta història que va passar a la posteritat amb una dita en castellà: “Virgencita, que me quede como estoy.”

Jo diria que, en català, l’equivalent seria “un altre vindrà que bo el farà”, o “roí vindrà que bo el farà”. Desconec, però, quin podria ser l’origen d’aquestes dites. Trau això a les dates en què som. Temps de bons desitjos i sobretot de propòsits per al nou any. Mira que podríem demanar que el 2021 fos un any de canvi positiu, que tinguéssim un projecte en marxa que ens capgirés la vida a cadascun, en positiu, esclar, que ja sabem que el roí pot arribar quan vulgui. Un projecte, sigui quin sigui, que ens faci, si no feliços, almenys satisfets. Una il·lusió. Em temo, però, que aquest 2020 ha estat fatídic per a molta gent, que més d’un ha quedat borni, i la por de la ceguesa farà que, com el del conte de Montalbán, demani almenys el que tenia. Sap greu. Sap greu que hi hagi bornis i ceguera, esclar, i, sobretot, que, com el de la comèdia, acabem contents de quedar-nos sense ull.

Si per mi fos, demanaria que la creativitat i el pensament divergent es fomentin. No que es fomentin més, sinó que es fomentin, i sense dilacions. Que la rebel·lia no s’accepti, que s’incentivi. Que aquells que volen provar de fer-ho d’una altra manera tinguin el suport necessari per equivocar-se, perquè segur que també la poden encertar, i millor. I que deixem de pensar que un altre vindrà que farà bo el que tenim.