Fora de joc

Em truca un amic per petar la xerrada. Encara n’hi ha d’aquests, dels que agafen el telèfon i envaeixen el meu temps amb la confiança que, si no em va bé de parlar, simplement ho diré, i ja ens trucarem més tard. Em truca perquè es resisteix a endinsar-se en l’era dels missatges curts i reenviats, sense ànima. Jo no li he dit mai que és un invasor del temps, però sí, alguna vegada, que no em va bé de parlar.

Em truca i no m’importa. M’explica que havia d’haver incorporat un jove a l’empresa familiar, però amb les incerteses dels temps que corren, li va aconsellar que agafés una feina en una empresa logística, que així també s’acabaria de formar, i que, passat un temps, en tornarien a parlar. I és que la idea era que acabés en un lloc de direcció a l’empresa familiar.

Tot això eren els antecedents, perquè jo em posés en context i entengués el que realment em volia dir.La qüestió és que es van veure i, no recordo com, el meu amic va tenir una visió clara de com treballen les empreses més tecnològiques: en una pantalla, em deia, tenen la visió d’on és una persona, quin model de mòbil té, quines webs visita o ha visitat. Sí, sí, li vaig explicar que n’hi ha que saben que jo, d’aquí a un parell d’anys, tindré una necessitat de compra que jo encara no m’he plantejat. Que com saben què pensaré jo d’aquí a un parell d’anys? Logaritmes.

La perplexitat no havia acabat. Perquè tampoc no era això el que em volia explicar. El que realment el preocupava és que després de tants anys de treball, de dedicació, de suors, d’incerteses, fracassos i èxits, a pocs anys de la jubilació, s’adonava que no estava preparat pel canvi que tot just havia descobert. I és que ja sabia, perquè a hores d’ara ja ho sabem, que és possible conèixer, emmagatzemar i tractar les dades de tothom, fer prediccions, analitzar tendències, automatitzar processos. Ho sabia, però no s’havia adonat de la rellevància i de les implicacions. En els processos i en les persones.

No seré capaç de fer aquest salt. Això em volia explicar realment. Impotència. I al costat, o barrejat amb la impotència, la tristor i el vertigen de saber que, de cop i volta, estaràs fora de joc. La realitat fa basarda a vegades, sobretot la que envaeix la consciència de l’evidència que no hi ha lloc per a tu. Que tot aquell coneixement acumulat durant anys no serveix per a res. Imaginem com es van sentir els nostres ancestres quan la revolució industrial. I, tanmateix, vaig mirar d’explicar, els artesans van subsistir, en un altre segment, com a proveïdors de productes exclusius, perquè la producció en sèrie ja abastia de manufactures a la mida de butxaques petites. Hi ha lloc per a tothom, però tothom haurà de ser conscient de quina és realment l’aportació de valor que podrà fer. No sé si el vaig consolar.