Espai públic

Per raons que no vénen al cas, parlava amb una noia grega que viu a Catalunya des de fa uns anys. Comentàvem allò de Vox al Parlament, i jo li vaig treure importància: són testimonials, li deia, és com si en comptes de 135 escons, n’hi hagués 124 (calla, a veure si em posen una denúncia).

Com que d’un lloc vas a un altre, vam parlar de Grècia també. I de dictadures. Vam liquidar de pressa el tema, perquè ja el coneixem prou, i a tot arreu és el mateix, ben mirat: que si van fer molta obra pública. I és que les dictadures tenen obsessió a deixar un llegat d’obres per a la posteritat, com una manera de ser presents mentre visqui el ciment. Hi ha exemples per avorrir i ben a prop d’aquí.

A Espanya, el cos d’enginyers, en una relació simbiòtica amb el règim, va viure anys daurats de transformació del territori per a respondre a un objectiu clar de com havia de ser el desenvolupament econòmic. Ho explica bé l’investigador Lino Camprubí a Los ingenieros de Franco, que comença amb les paraules del dictador durant la inauguració del pantà de l’Ebre el 1952: “Nos dolía España por su sequedad, por su miseria, por las necesidades de nuestros pueblos y de nuestras aldeas, y todo ese dolor de España se redime con estas grandes obras hidráulicas nacionales, con este pantano del Ebro y con los demás que en todas las cuencas de nuestros ríos van creándose, embelleciendo su paisaje y creando ese oro líquido que es la base de nuestra independencia. Sí señores, de nuestra independencia, porque no hay independencia política si no hay independencia económica, y no hay independencia económica si no hay bienestar en nuestros hogares.” Que bonic. Si no fos que aquells que van perdre la casa (sense indemnitzacions fins anys més tard) i el poble no van poder-ho explicar al món fins al 2008, i ho van fer a través del documental Donde aprendiste a vivir.

Ara ja fa gairebé un any que ens vam tancar a casa. Sí, és cert, hi ha gent, els essencials, que ha sortit cada dia de casa per anar a treballar, però després, a la tornada, s’han tancat a casa també. Hi ha sortides tímides, amb grups reduïts. La canalla preuniversitària va recuperar les classes presencials, per sort, al setembre, i mantenen un espai de socialització que no és a través d’una pantalla.

L’espai públic, l’espai urbà, que significava el lloc de trobada i socialització, ha esdevingut més que mai l’indret que hi ha a l’altra banda de la porta de casa.

Afirmen a les Nacions Unides que la crisi sanitària ha posat de manifest les llacunes de l’espai públic, i que cal crear una agenda política compartida que faci compatibles la planificació urbana, el desenvolupament comunitari, l’arquitectura, la construcció ecològica i la salut pública. Encara tornarem a les ciutats de la Grècia clàssica.