Societat cunyada

Fa tres anys, en Miquel Pueyo escrivia una pinzellada sobre el cunyadisme, i deia que també existeix el cunyadisme català – i tant! (aquest i tant! és seu). Segurament el cunyat, abans de marxar perquè ha de fer unes gestions, haurà deixat dit que no som ni millors ni pitjors, sinó diferents, i amb aquesta afirmació sense cap ni peus haurà fet l’enèsima contribució a l’extensió del fenomen.

I sí, esclar, justament perquè el cunyadisme s’estén fins al punt que tots som en algun moment cunyats o cunyades, cal aquest i tant! I fins al punt que m’atreveixo a dir que som una societat de cunyats, encantats amb els llocs comuns i àvids de tòpics rancis que ens mantenen en una àrea de confort.

Hi ha temes estrella per a les obvietats i les sentències fàcils: diria que la política, la immigració o el feminisme s’emporten la palma amb afirmacions que fan de l’excepció norma, o de l’exabrupte dogma de barra de bar. La pena, o el drama, és que massa gent s’apunti a la grolleria simplista, perquè llavors fan veritat allò que cada país té els polítics que mereix.

També hi ha temes essencials, anteriors al cunyadisme, com la criança dels fills.

Són d’aquelles qüestions en què tothom té alguna cosa a dir i la diu, encara que ningú no hagi preguntat.

Sento de fons la rebequeria del fill dels veïns, que deu tenir dos anys. Porta gairebé una hora de plors i crits, i no sembla que els pulmons s’hagin vist afectats.

Li conec el plor. Més d’un any a casa m’han permès sentir-lo créixer a través del plor, i sentir també els pares, com fan allò que no s’ha de fer segons el manual: castigar, escridassar i fins i tot discutir entre ells, tot sense exagerar, vull dir que no passen ni de bon tros cap límit.

Més d’un cop m’he sentit temptada de fer de cunyada, però m’he controlat. Al final, penso, portem segles tractant els infants com objectes de propietat i ens n’hem sortit igualment, així que uns pares que estimen però que no fan el que jo crec que cal fer tampoc no és tan greu.

Sobretot, perquè jo també podria estar equivocada.

El cunyadisme té un equivalent acadèmic en l’àmbit de la psicologia social: l’efecte Dunning-Kruger, que es podria resumir en el fet que les dificultats a l’hora de detectar la pròpia incompetència en un o més àmbits ens porten a sobreestimar-nos i a no reconèixer la competència dels altres; per contra, la competència en un o més àmbits ens porta a ser més mesurats i prudents i, sobretot, a subestimar la nostra competència.

No crec que hi hagi fórmules infal·libles per a combatre el cunyadisme aliè, ni tan sols l’institucionalitzat. Però sí que conèixer l’efecte Dunning-Kruger, ni que sigui amb titulars, ajuda a combatre el cunyat o la cunyada que portem dins.

Almenys a mi em salva de tant en tant.