Amargats

Ja queda poc per acabar el temps de risc. Després de Reis, tindrem un gener gèlid, un febrer per pagar la visa i un març sense Setmana Santa. Tres mesos que viurem de la feina a casa, o del llit al portàtil. Tot controlat fins a la primavera. Com que la majoria dels supervivents haurem passat 10 dies de confinament o haurem rebut la tercera dosi de vacuna i, a més, no tindrem incentius per a fer gran cosa, els metges i altres sanitaris podran fer vacances i ens deixaran una mica tranquils.

Acabarem fins al capdamunt del xandall –de fet, ja n’estem–, i comptarem les hores per poder sortir de casa per anar a algun lloc diferent a la fleca i poder estrenar un vestit. I, sobre el vestit, sembla que hi ha un cert consens sobre el que vindrà: un equilibri entre la comoditat i l’elegància. No dic que no, però segurament, i això espero, només a partir d’una edat. Perquè estic convençuda que aquesta societat vella, plena de vells i governada per vells, que ha exercit una crueltat irracional contra els joves i adolescents ha d’esperar, com a mínim, venjança estètica.

No pot ser que la nostra joventut es quedi de braços creuats després d’haver estat acusats d’irresponsables i propagadors d’una pandèmia que han sofert com ningú. Perquè, escolta, que ens treguin del calendari els 52 o els 48, no és greu. Si el que et treuen és els 89 o els 74, tampoc. El tràgic és que perdis els 20, els 18 o els 14. Les coses com siguin. Que no puguis fer el primer petó sense sentir-te culpable, que no tinguis manera de trobar per casualitat aquell noi o aquella noia que t’agrada a veure què passa, i que, a sobre, Instagram deixi constància que has vist les seves històries més vegades del que correspon és tràgic. Que la teva mare et digui que hi ha més peixos al mar i tu li hagis d’explicar que fa gairebé dos anys que tens un grup bombolla que ja no suportes, que els amics que tenies ja no ho són perquè tenen una altra bombolla, o que t’ha tocat amb el que et feia la vida impossible, i que continuï amb la lletania dels peixos, no té nom.

Aquesta societat vella plena de vells no ha tingut compassió per uns joves que només volien ser joves, ni que fos en temps de pandèmia. Ha seguit ridiculitzant els problemes amb la mateixa cantarella de sempre: quan tinguis la meva edat sabràs què és passar-ho malament. Jo, si fos ells, si no fos part dels vells, prepararia venjança. I cap millor que l’estètica.

Posaria de moda les minifaldilles, els tops, les melenes, els pantalons de campana (calla, que això ja ho tenen fet) i els quadres Vichy. Que les de més de 35 ens hàgim de mossegar les ungles perquè no tenim la fermesa muscular, la textura de cabell ni l’edat per portar aquesta roba. Que ens hàgim de conformar amb els consells que ens donin per no semblar el que som: uns amargats.