Radical Chic

Si hagués de fer retrets a la dreta i extrema dreta espanyoles, hi hauria una llista llarga, però seria avorrida i inútil. És millor triar un tema, un de sol, i focalitzar els esforços. Ja ho diuen els publicistes: la comunicació efectiva ha de ser clara, concisa, focalitzada, directa i creïble. Per això, en comptes d’una llista llarga, avorrida i inútil, trio un retret: que s’hagin apropiat del terme esquerra caviar.

D’un temps ençà, la dreta i l’extrema dreta espanyoles tiren a tort i a dret amb la cantarella de l’esquerra caviar, i ara la resta ja no podem utilitzar aquesta expressió sense sentir-nos fora de lloc.

Ayuso: es usted la hipocresia de la izquierda caviar.

Monasterio: la izquierda caviar está llena de cínicos.

Amb aquestes expressions que omplen xarxes socials (si algú en té dubtes, que posi en el cercador de qualsevol xarxa social “izquierda caviar” i ho veurà clar. Compte, que si cerqueu “esquerra caviar” trobareu que hi ha més eclecticisme) aconseguiran que al final la resta no puguem fer befa. Sap greu que a força de repetir l’expressió la buidin de significat. Perquè, veureu, senyors i senyores de la dreta i l’extrema dreta: es pot ser d’esquerres i tenir diners; igual que es pot ser de dretes i d’extrema dreta i no arribar a final de mes.

L’expressió esquerra caviar no es referia –abans que aquesta gent l’utilitzés com a missatge publicitari– a les persones que es defineixen d’esquerres i tenen unes rendes altes. No. Es referia a persones amb alt poder adquisitiu i una actitud frívola i poc clara políticament, que s’envolten de causes revolucionàries per passar l’estona. Tom Wolfe els va definir com Radical Chic. I els va retratar de manera cruel en un llarg article que va titular així: Radical chic.

La festa d’aniversari de Leonard Bernstein, l’any 1966, va ser l’excusa perfecta. El pis dels Bernstein a Park Avenue es va omplir d’una selecta mostra d’intel·lectuals, milionaris i famosos progressistes, periodistes, un grup de panteres negres i Tom Wolfe (una pedra a la sabata). Els panteres negres van ser els convidats que tranquil·litzaven consciències. Wolfe, en la crònica de la festa, dedica uns quants paràgrafs a explicar com s’havien cuidat tots els detalls, perquè el servei dels Bernstein no eren negres, sinó sud-americans. Convido a riure una estona a qui ho vulgui amb les fantasies de Wolfe, quan imagina com podia ser que un cambrer negre vestit de cambrer negre oferís Rocafort arrebossat amb nou molta a un pantera negre, amb cabells afronaturals.

Sap greu, gent de la dreta i l’extrema dreta, que hagin prostituït aquesta expressió. Perquè es pot ser ric i d’esquerres, pobre i de dretes. I es pot ser frívol des de l’esquerra i des de la dreta.