Femme fatale

L’any 1978, Fernando Colomo va dirigir la pel·lícula Qué hace una chica como tú en un sitio como este. Rosa, la protagonista, és una perruquera amb dos fills que se separa del policia controlador i gelós que tenia com a marit. Una treballadora de la perruqueria la fa conèixer l’ambient de nit madrilenya, i acaba amb una aventura sentimental amb un jove rocker mentre carbura com posar fi a la persecució de l’exmarit.

Jove i rocker serien paraules clau per a entendre que aquesta comèdia també va, d’alguna manera, de posar en qüestió el convencionalisme, per allò de l’empaitajoves. Per cert, empaitajoves és la traducció proposada per a asaltacunas. Va nàixer d’una posada en comú a Twitter encetada per Magí Camps farà vuit anys.

La cançó amb el mateix títol, de Burning, es va compondre per a la pel·lícula, i va ser l’èxit més important d’aquest grup. “Mujer fatal, siempre con problemas”, deia la cançó. Curiós, perquè l’expressió dona fatal, manllevada del francès femme fatale, es refereix a la dona letal, aquell personatge que utilitza el sexe per a dominar els homes i portar-los a la perdició. I la Rosa, la Carmen Maura, era una víctima del seu marit. De ben segur que, malgrat tot, no tenia un pam de net, ja ho diuen els refranyers. En castellà, “de la mujer mala te has de guardar y de la buena no fiar”. En català, “alzina i dona, de cent una de bona”.

Diré que no m’identifico amb la Rosa de Colomo, però sí que m’ha passat alguna vegada que he tingut una estranya sensació d’autoobservació seguida d’una pregunta del tipus què fa una noia com tu aquí, en un lloc com aquest. I la sensació pot ser tant en positiu com en negatiu. Diuen els manuals que si sents, de manera persistent, que ets un observador extern dels teus pensaments o sentiments, del cos, o que sents com si estiguessis flotant a l’aire, tens un problema. Si et fa l’efecte que vius com si el que passa fos una pel·lícula o un somni, si et sembla que et trobes desconnectat o desconnectada emocionalment de les persones que t’importen, i això passa durant un temps prolongat i sovint, també tens un problema. Són trastorns de despersonalització o de desrealització. Jo no tinc cap trastorn, que quedi clar. Simplement formo part de la meitat de la població que algun cop ha sortit d’ella mateixa i s’ha observat des de fora. Alguns ho han definit com viatge astral, però vaja, simplement es tracta d’un fenomen habitual quan és puntual, i un símptoma d’alguna cosa que no funciona quan persisteix.

Sense trastorns, sense viatges astrals, sense que sigui res greu, confesso que últimament em fa l’efecte que visc en una pel·lícula. Tinc unes ganes terribles de veure les lletres de crèdits i que s’encenguin els llums, a veure si toca la fresca del bat de primavera.