Jo també

No ho hauria dit mai, però, ves per on, porto més de cent hores (100!) de telenovel·la turca. Sí, jo també. Doblada a l’espanyol llatinoamericà, que es diu més amb les telenovel·les. Ja ho va deixar anar Carles V, que a cada llengua el seu: ell deia que parlava espanyol amb Déu, italià amb les dones, francès amb els homes i alemany al cavall. Jo, les telenovel·les, en espanyol llatinoamericà, encara que es doni de bufetades amb l’ambientació. He de dir que soc més de versions originals, sobretot si l’original és anglès, perquè les pel·lícules guanyen molt, per bo que sigui el doblatge. Però en aquest cas, trobo més encant en la versió doblada.

Les sèries turques, les dizi (que ara sé que vol dir telenovel·la en turc), van triomfar primer a Amèrica Llatina, i han aterrat per aquestes contrades fa relativament poc temps. Per això, arriben carregades del carisma de l’accent. Almenys la meva.Les trames són senzilles, amb els elements clàssics: amor, odi, passió, esperança i il·lusió. Drames familiars, parella protagonista que s’enamora però ha d’enfrontar-se a obstacles socials o familiars o a traumes del passat, bons molt bons i dolents molt dolents, cobdícia, mentides i traïcions. La diferència fonamental amb els serials llatinoamericans és el pressupost. Les productores turques inverteixen més diners, i la jugada els surt bé, perquè recuperen l’invertit. A més, la fórmula de les escenes en exteriors ha disparat l’interès per la cultura turca i sobretot per passar-hi les vacances. Perquè s’ocupen d’ambientar en zones urbanes a la vora del Bòsfor, i en paisatges naturals de gran bellesa. No sé què hauria passat sense el parèntesi de la pandèmia, en tot cas, els ingressos per turisme de Turquia van ser de 25 mil milions de dòlars l’any passat, amb 30 milions de visitants. Encara els queda per arribar als 34,5 mil milions de dòlars de 2019, però, esclar, l’any passat no va ser tampoc un any normal.

Alguna immobiliària turca afirma que l’increment de compres d’habitatges per part d’estrangers també té a veure amb l’impacte de les sèries, perquè, diuen, hi ha clients que els diuen que volen una casa com les que han vist a la telenovel·la. Amb aquestes xifres, es pot dir que la cultura no és un producte de risc. Tampoc no és només un entreteniment.

Crec que farien bé els sectors empresarials a establir correlacions amb les indústries culturals, perquè són les que treballen amb productes que van directament a les emocions. I, finalment, les emocions representen una part molt important en la presa de decisions de consum.

Ara que som en un escenari complex, de guerres, d’estrès energètic, d’inflació, d’amenaces de mutacions de virus, de volatilitat, la cultura pot aparèixer, si més no, com un reducte de serenor.